el viatger de les lletres

Montolieu, un poble diferent

2012-02-10T17:27:00.001+01:00

Diuen que és el poble dels llibres. Des que a finals de 1989 i durant els primers anys de la dècada dels 90 es van establir un bon grapat de libreries. És un petit poble a només 17 quilòmetres de Carcassonne. Vaig veure aquest reportatge en "El Periódico de Catalunya", que és d'on he tret les fotografies. Sens dubte ha de ser un lloc molt tranquil i molt agradable per establir-se.

Tinc dades que existeix un altre poble, Ureña (Valladolid) on també hi ha un gran nombre de llibreries i biblioteques. Culturalment, Caracassone em queda més a prop i a nivell personal també, així que serà qüestió de fer una excursió.

Per saber-ne més:
Web de l'ajuntament: http://www.montolieu.fr/
Web dels llibreters: http://www.montolieu-livre.fr/

© Manel Aljama (febrer 2012)

Trencant Barreres, ACEN Editorial

2012-02-06T23:08:00.002+01:00

No calen més paraules.

Web de l'editorial: http://acencs.org/

Manel Aljama (febrer 2012)

25 anys sense J.V. Foix

2012-02-05T18:06:00.000+01:00

Es commemoren els 25 anys de la mort del poeta J.V. Foix. És espeical per mi ja que junt amb Carles Riba em recorden la selectivitat. Vam etudiar a fons "Sol i de dol" de Foix i Elegies de Bierville de Carles Riba.

El passat diuemenge el diari Ara va publicar un especial dedicat a Foix junt amb una antologia dels seus poemes. Reprodueixo aquí "Tot n'és ple". Em va agradar molt que cada vers encapçalava una pàgina.

TOT N'ÉS PLE

Quantes roselles al prat de la vila

Tot n'és ple

...i quants ocells que fan ombra a l'ermita

Tot n'és ple

Quantes estrelles quan l'agost s'apaga

Tot n'és ple

Quantes fonts fresques pel camí dels masos

Tot n'és ple

Quants aiguamorts a la ciutat captiva

Tot n'és ple

Quanta fruita d'olor darrere el claustre

Tot n'és ple

Quants capellans que cavalquen la moto

Tot n'és ple

Quants cotxes parquejats a les placetes

Tot n'és ple

Quants caminants amb la cama enguixada

Tot n'és ple

Quants avions que passen sobre casa

Tot n'és ple

Quantes gavines amb claror d'exili

Tot n'és ple

Quantes vellardes amb carbó a les celles

Tot n'és ple

Quantes senyores que ensenyen les cuixes

Tot n'és ple

Quantes noies vestides de nuesa

Tot n'és ple

Quants forasters amb els ventres polsosos

Tot n'és ple

Quants clubs de nit amb barbuts greixinosos

Tot n'és ple

Quantes donzelles que ploren, a l'alba

Tot n'és ple

Quants anuncis taurins plantats als arbres

Tot n'és ple

Quanta gent trista per la carretera

Tot n'és ple

Quantes antenes de TV en els àtics

Tot n'és ple

Quantes coses per dir que tothom calla

Tot n'és ple

Quantes ulleres fosques per no veure-hi

Tot n'és ple

Quants cardenals pintats a les revistes

Tot n'és ple

...i quantes meretrius a l'altra plana

Tot n'és ple

Quants pisos nous pels drapers i els grimpaires

Tot n'és ple

Quantes parelles sense clos ni teula

Tot n'és ple

Quants ulls enamorats darrere els vidres

Tot n'és ple

Quants cors gements al fosc de la brossalla

Tot n'és ple

Quants vinaters que es venen trull i vinyes

Tot n'és ple

Quants pagerols que es venen la pineda

Tot n'és ple

Quants grapalluts que es venen les muntanyes

Tot n'és ple

Quanta foscor amb tants d'ocells de presa

Tot n'és ple

Quants pobles afollats pels arquitectes

Tot n'és ple

Quantes platges amb fressa de garatges

Tot n'és ple

Quants pescadors amb lliureia de patge

Tot n'és ple

Quants peixos morts vençuts per la vellesa

Tot n'és ple

Quants catalans vestits a la flamenca

Tot n'és ple

Quants botiflers amb carota de jutge

Tot n'és ple

Quants estendards airejats per les pluges

Tot n'és ple

Quants balladors fent verema a les pistes

Tot n'és ple

Quanta aigua clara als ulls de la veïna

Tot n'és ple

Quanta flor roja al braç de l'estrangera

Tot n'és ple

Quanta herba negra al cor de la ignorada

Tot n'és ple

Quants homenets amb aire de femella

Tot n'és ple

Quants homenots que escriuen el que els paguen

Tot n'és ple

Quants homes francs amb la boca tapada

Tot n'és ple

Quants homenassos morts sense llegenda

Tot n'és ple

Quantes cases obertes als sapastres

Tot n'és ple

Quantes portes tancades als poetes

Tot n'és ple

Quants saberuts que no llegeixen gaire

Tot n'és ple

Quants elefants sagrats que no llegeixen re

Tot n'és ple

Text Josep Vicenç Foix
Fotografies de portades de llibres que van servir d'estudi fa vint-i-cinc anys.

Maria Luisa Seco, el record

2012-02-04T16:27:00.002+01:00

Ara que tant es parla que es llegeix poc (el 45% de la població de l'estat no llegeix ni un llibre a l'any) i d'incrementar les quotes de lectura a l'escola m'he recordat de Maria Luisa Seco.

Entre els seus programes infantils de l'única televisió de finals dels seixanta i setanta tenim: "Biblioteca Juvenil" (1967-1968), "Con vostros" (1970-1972) i "Un globos dos globos, tres globos" (segona meitat dels setanta). Com a casa no vam tenir televisió fins a 1971, els meus records són de "Con vosotros" i molt poc d '"Un globos" ...

El que no se m'oblida és que sempre recomanava llibres. Què senzill i què fàcil, oi?

No he trobat molts vídeos o fotos. Aquest que us deixo aquí em sembla bastant exemplar. Ens parla del metre com si fos un repàs de classe. Quin canvi oi?

Olga Xirinacs: LLUM DE CANDELA

2012-02-02T16:28:00.003+01:00

Avui que per a molts és "Groundhog day" o dia de la marmota (gràcies a un film, tot s'ha de dir), també tenim a tocar la festivitat de la Candelera. Sense anar molt lluny, a Molins de Rei es celebra aquesta festivitat el primer cap de setmana de febrer. Us deixo amb aquest evocador post d'Olga Xirinacs.

Olga Xirinacs: LLUM DE CANDELA: 2-2-12 * LLUM DE CANDELA * De candeles n’hi ha de moltes maneres: de glaç, de mocs, de cera. Avui toca la de cera. Llum: “Lumen a...

Arriba BCNegra 2012

2012-02-01T12:58:00.001+01:00

Arriba BCNegra 2012, aneu amb compte!

Del 2 a l'11 de febrer de 2012

Aneu amb molt de compte. Podeu baixar el programa d'aquest enllaç: 
http://www.bcn.cat/bcnegra/2012/programa/p4.html

(us vigilem!)

Conferències, exposicions... Lliurament de l'últim premi Pepe Carvalho: Petros Markaris.

El museu "mares"

2012-01-30T17:36:00.000+01:00

Fa trenta anys jo també acostumava a passejar pel "cementiri dels llibres". Vull dir que era una època de la vida que m'agradava molt anar pel Barri Gòtic. Anys després he aprés que el nom del barri va ser un invent de l'Ajuntament de la Dictadura. Uns cops entrava directament per Portal de l'Àngel, altres en canvi per Canuda i així passava per la llibreria de vell. Aquella olor, aquella pols, aquells colors marcits...

Al carrer llibreteria hi havia llibreries. Ara només queda "La Central" on sembla que hi ha més objectes de regal que llibres.

Un dia, vaig llegir en una guia de museus de Barcelona: "museo mares", així, sense accent. Vaig pensar que era quelcom referent al mar: "museo de los mares"! El dia que el vaig visitar vaig treure l'entrellat: vaig saber per fi qui era en Frederic Marès.

Batalla de reines de Frederic Soler

2012-01-28T00:42:00.001+01:00

Portada de l'edició de 1984 i que és un joia, adaptació de Miquel Martí i Pol i Emili Teixidor.

Batalla de reines es una teatralització, una mica folklòrica, i amb molts tòpics de l'enfrontament entre Sibil·la de Fortià i Violant de Bar. Sibil·la de Fortià era vídua d’Artal de Foces i es va fer amant del rei Pere III,el cerimoniós i més tard esdevingué quarta esposa. Per la seva banda, Violant de Bar d'origen francès es va casar amb Joan I, fill de Pere III. Contràriament a la mala llegenda, va adoptar la llengua catalana i va promoure la cultura com per exemple els Jocs Florals.

Al 1984 el Centre Dramàtic de la Generalitat va actualitzar el text a un català més actual i d'acord amb les normes ortogràfiques. L'obra però seguia representant a Sibil·la i a Violant com autèntiques sogra i jove amb gran diferència d'edat quan en realitat no debien de tenir més de quinze anys de diferència.

No obstant això, no deixa de ser un document a tenir en compte per reflexionar sobre un passat del qual encara rebem les conseqüències. Existeix una novel·la de caire historic, més actual i molt més ben documentada de Maria Carme Roca, "Intrigues de Palau". Tot i ser novel·la no deixa de ser històrica i la seva aportació cal tenir-la en compte en el moment d'estudiar passatges històrics plens de "forats negres". Res diu que no fos com ens ho explica Maria Carme Roca. En Batalla de Reines, el moment històric és la lluita pel poder centrada en Sibil·la mentre que "Intrigues de Palau" comença amb Violant vídua de Joan I.

Fragments
(Acte primer, escena primera. En negreta la imatge de Violant)

…

El rei en Pere es mor, quina alegria!

El rei en Pere es mor, quina tristor!

(Acte primer, escena cinquena)

LIMÉS:

Veig el fat

d’un príncep que, si regnés,

no seria mai res més

que un rei sense voluntat!

i veig amb por la princesa

Violant, la seva esposa,

que per dona i rancorosa

la reina odia. És francesa.

El rei va escrirure a l’hereu

que Violant no volia;

millor en tot era Maria

de Sicília, ho recordeu?

Els versos que el rei va fer

els coneix avui tothom

i no puc pensar ara com

esborrar-los, com si re

…

us heu a França acostat?

si deixeu tal patrimoni

i perdeu tal heredat

amb l’infern i amb el dimoni

sigui en breu que us ha enganyat!

…

BERENGUER

…

perquè és altiva, i és mare...

LIMÉS:

Si ella vol, pot Don Joan dominar

(Acte primer, escena vuitena)

Catalans, tantes baralles de ben res no ens han servit!

Final:
(Tanmateix sembla escrit avui "tantes baralles de de ben res...)

JOVE ARRAUXAT:

Catalans, tantes baralles

de ben res no ens han servit.

Mentre els nobles discuteixen

el poble resta oprimit

i mai ningú dels qui manen

no sol escoltar el seu crit.

Catalans, fem que se senti

ben forta la nostra veu.

Patriotes, treiem forces

si convé de tot arreu,

que el problema de la pàtria

per vosaltres resta en peu.

Més informació:

Fotos d'Albert Fortuny del muntatge de 1984 del Teatre Romea:
http://www.albertfortuny.com/ficha.asp?foto=5536&cat=468&

Informació genèrica sobre Sibil·la de Fortià
http://ca.wikipedia.org/wiki/Sibil%C2%B7la_de_Forti%C3%A0
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0062564

Violant de Bar:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Violant_de_Bar
Sincerament, Intrigues de palau com a novel·la premiada específicament com a novel·la històrica i per la serva acurada documentació pot ser considerada una biografia alternativa de Violant de Bar.

© Manel Aljama (gener 2012)

Olga Xirinacs: DANSA IL·LUMINADA

2012-01-26T17:10:00.001+01:00

L'escriptora Olga Xirinacs, després del contratemps de salut torna al bloc més animada i més literària que sempre.

Olga Xirinacs: DANSA IL·LUMINADA: 19-1-12 Ja ho diuen, almenys des de Calderón: la vida és un teatre. Nosaltres, actors o dansaires, tots amb un o altre paper a l'esce...

Xària (arribà l'hora)

2012-01-23T15:57:00.002+01:00

Jaled i Nadjat havien passat la nit unint els seus cossos, fent-los ballar al ritme que marquen els cors encesos i apassionats. Una humil cabana de pastors, abandonada en terra de ningú, els hi anava més que bé per aixoplugar el seu amor, lluny de les famílies i de les lleis. Eren conscients que aquest amor, com tot el que és humà, és temporal i com succeeix amb el dia, segueix la nit. Precisament la nit, la dels amants, la que amb la seva foscor sembla que els atorga protecció. Ells, com d’altres de la seva edat, es trobaven a la primavera de la vida i volien estendre el fosc mantell protector per tota la eternitat. Va arribar l’alba però i amb ella una remor creixent. S’apropaven. La remor esdevingué cridòria quan la gent envoltà la barraca. Els rocs que llençaven impactaren als forats que servien de finestra. No n’hi havia vidres per trencar. Van començar a batre la porta amb cops insistents. La pluja de pedres s’estavellà contra la desgastada fusta. Es van mirar. Ell comprengué que no hi havia més remei que afrontar la situació de forma pacífica. Va obrir la porta. Es va trobar amb el cap dels talibans locals que amb un Kalashnikov l’encanonà el pit. Tot va anar molt ràpid. Un còdol li trencà la cella i un fil de sang començà a baixar per la galta. Un grup del assaltants entrà dins i arrossegà la seva amant, nua i indefensa fins a deixar-la junt als peus d’ell. Unes figures grasses i enfundades en burca van començar a llançar-li pedres de diferents mides. Ella Intentà defensar-se creuant els braços primer i deixant-se caure a terra en posició fetal després. Un dels raptors la va agafar pels cabells i va ensenyar la cara que ja tenia moltes ferides. Un altre que semblava un fardell, gras com una bóta, aparegué i digué ser el marit de la noia. Llençà un exabrupte que va ser seguit amb rialles i crits pels concurrents. Un dels armats encanonà al noi. L'espòs burlat dictà sentència sense judici i sense defensa. Els van arrossegar fins al cobert del darrera. Una ràfega posà fi al seu amor terrenal.

Aquest conte està inspirat en fets reals ocorreguts el 2009 al nord del Pakistan© Manel Aljama (abril 2009 – gener 2012)
© Fotografia trobada a Internet. Autor desconegut: nena 11 anys castigada per introduir un telèfon a clase en Aràbia Saudita.

El port del nou món de Xulio Ricardo Trigo

2012-01-22T17:40:00.000+01:00

A finals del segle XV Barcelona no tenia port. Era encara una potència a la Mediterrània i la seva capital no disposava d'aquest equipament. La novel·la de Xulio Ricardo Trigo ens transporta cap la Barcelona de 1477 on assistim al naixement d'aquest port del nou món.

En aquest enllaç potser gaudireu millor de l'obra i us despertarà l'interés per llegir-la:
http://youtu.be/BlapMmnBotw
I en aquest altre, trobareu més informació: http://portdelnoumon.wordpress.com/

Aviat, en un altre post hi posaré la meva opinió. El video de moment és molt més que una targeta de visita.

Manel Aljama (Gener 2012)

El llibre electrònic

2012-01-20T11:54:00.002+01:00

Què és?
El lector de llibres electrònics és un dispositiu tecnològic equipat amb una pantalla de "tinta electrònica". N'hi ha diferents sistemes i patents que més o menys s'assemblen. La diferència entre un llibre electrònic i un ordinador portàtil como són els notebook, netbook o tablet és que la pantalla no està il·luminada pel darrere, és a dir, el llibre electrònic com el llibre de paper necessita de llum.

Avantatges i inconvenients
L'avantatge principal d'aquest aparell està en la facilitat de transport, la capacitat d'emmagatzematge (podem guardar cents o més d'un miler de llibres). És ideal per exemple per porta manuals o documents dinàmics que renovin constantment el contingut.
Els principals inconvenients són:

Consum addicional doncs s'ha de carregar
Si s'espatlla es perd tota la biblioteca (a no ser que tinguem una còpia de seguretat)
Ara mateix l'apareix és car en comparació al altres dispositius com els tablet

N'hi altres inconvenients que poden ser subjectius però són molt humans:

Perdem remenar en el prestatge de la biblioteca o de la llibreria
Perdem l'olor a paper (perfumat, humit, sec, vell...)
El romanticisme de guardar un punt de lectura, una foto, una flor o un altre record a dins
El "m'ho deixes?" Els exemplars electrònics sovint estan protegits contra la còpia o lectura en altres dispositius.
La dedicatòria de la persona estimada o del mateix autor.
Les anotacions que vulguem fer.
La contemplació d'una llar, una habitació o una casa sencera de llibres. Ens informa de la persona. Ara qualsevol pot portar més llibres que la Biblioteca del Congrés americana sense haver-ne llegit cap.

Futur
De no haver estat per la crisi aquest passat nadal hauria estat el del llibre electrònic. Els fabricants i els editors estarien contents. I els escriptors? Segurament no n’havien pensat, pobrets, els ebooks són tan barats que encara deixen menys marge. Què li farem si és la tecnologia (deuen pensar!) Crec que el llibre electrònic va camí de ser un fracàs. Si les tablet evolucionen una mica més tindran les funcions de llibre electrònic per un preu similar.

Conclusió
Deixant de banda un cop més que el que més m’agrada és el llibre de paper, no es pot negar que el llibre electrònic està aquí i es vol quedar. Gent que mai ha tingut un de paper ara presumirà de tenir-ne 500 o 1000 que "li han regalat" tot ignorant que es poden aconseguir igualment sense cost perquè tenen els drets caducats. Aquest "nou lector" parlarà de l'aparell (com si fos un televisor) i molts pocs gaudiran de la lectura d'autèntiques joies de la literatura universal. Tant de bo m'equivoqui i això faci la gent més llegida!

Llibreria els dies - No és pas el llibre sinó la lectura.
Davant d'aquest panorama, molts llibreters també s’han de renovar, s'han d'especialitzar i fer quelcom més que treure i posar novetats a la taula i empaquetar devolucions... Han d'aprendre a gestionar l'estoc i fidelitzar el lector-client.

Les biblioteques fan bona feina amb els clubs de lectura, les presentacions, etc. Podrien fer encara més. Parlo de les de la xarxa de Barcelona i això pot ser subjectiu. Moltes són un lloc de còpia descontrolada de DVD i sala d'estudi sorollosa pel jovent. Per valorar el que signifiquen s'hauria d'establir algun tipus de taxa per préstec.

L'aparell lector de llibres hauria de baixar de preu i els llibres electrònics pujar una mica. Els llibres butxaca haurien de baixar o en tot cas remunerar més els escriptors...

Manel Aljama (gener 2012)

Nova sèrie negra: crims.cat

2012-01-19T10:32:00.000+01:00

Crims.cat és una col.lecció (negra és clar!) de l'Editorial Alrevés. M'agrada molt que apostin per gent d'aquí, en especial ara, quan sembla que per tenir un cognom suec i haver publicat allà és el mínim exigible...

La seva aparició és també important davant el recent procés de descatalogació d'alguns clàssics de Cua de Palla. També els desitjo molta sort. Sempre he pensat que desitjar sort era negar les capacitats. Ara per ara, la sort és necessària també!

L'amant de Lay Chatterley de D.H. Lawrence

2012-01-15T22:55:00.002+01:00

Vaig arribar a aquest llibre gràcies al cinema aquell "d'art i assaig" que em va agafar entre el 79 i el 82. "Women in love" de Ken Russell era molt bona i estava basada en un llibre de l'escriptor britànic i fill de miners, D.H. Lawerence (1885-1930). Va ser així com se'm va despertar l'interés per aquest autor.

"L'amant de Lady Chatterley" va ser escrit i publicat a Florència al 1928 i fins el 1959 no es va permetre l'edició als Estats Units de Nord-Amèrica. També la van portar al cinema però amb un resultat molt més decebedor.

La sinompsi pot semblar d'allò més simple. El més important d'aquesta novel·la és pel moment i el context: Una dona de clase alta i casada amb un home confinat en una cadira de rodes satisfà el seu desig sexual amb el jardiner. Al 1928 i a Gran Bretanya, tot i que l'època victoriana ja havia passat, aquesta actitud tan alliberada de la dona seguia sent un escàndol.

Manel Aljama (gener 2012)
Il·lastració: portada de l'edició en castellà d'Alianza Editorial.

Any Joan Maragall (2010-2011)

2012-01-14T09:02:00.000+01:00

Casa Duran (s XVI) de Sabadell. En aquest lloc hi havia l'escultura de "La vaca cega".

Malauradament va haver de ser retirada perquè era objecte de bretolades.

© foto Manel Aljama

La Vaca Cega

de Joan Maragall i Gorina

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada… Però torna,

i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sense gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic: parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

L'any Maragall (2010-2011) sembla que ha passat de puntetes. Aviat al Liceu es farà l'acte de cloenda.
En aquesta web queda el testimoni: http://www.joanmaragall.cat/
En aquest bloc modestament deixo La vaca cega i una foto del lloc on un dia existia una escultura. Malauradament no he pogut trobar la fotografia i n'he fet una de la paret tal com està ara.

Manel Aljama (gener 2012)

Lectures infantils: Enid Blyton

2012-01-08T22:57:00.001+01:00

"El club de los siete secretos" va ser el primer llibre que va entrar a casa meva. Recordo que va ser un regal de la meva tieta Júlia. En aquells temps es regalava una copa o una tassa, una mena d'estoig de nacre, molt xaró (més ben dit horrorós) i no sé què més. El que sí recordo és que va ser el que més il·lusió em va fer. N'estic ben segur! Si bé ja m'agradaven les històries de "Mortadelo" i els "tebeos" que canviava a la draperia de la bruixa (em feia por com si fos autèntica), allò que em va regalar la tieta era un llibre, un llibre de debò!

Enyd Blyton ha estat catalogada com escritpora de llibres infantils i juvenils i que intentava donar una certa moral en cada una de les seves històries. En tot cas, no es pot negar que les històries d'uns marrecs ficats a detectius o d'uns adolescents com "Los cinco" eren en aquell temps molt divertides i encoratjadores en un panorama que per a mi era blanc i negre.

Aquest fet no ho he oblidat mai. La última vegada que he pensat en l'autora i en els seus contes ha estat gràcies a un altre llibre, "Mira qui surt a la foto" (al voltant de Helen Beatrix Potter) de l'escriptora Maria Carme Roca. En tots dos casos gent jove s'engresca a resoldre enigmes i a col·laborar, s'esforcen per alguna cosa...

Manel Aljama (desembre, 2011)

Llibres descatalogats :(

2012-01-06T11:49:00.003+01:00

Una pena que un llibre que ha estat recomanat als instituts de batxillerat (finals del 80, principis del 90) acabi descatalogat com si fos quelcom caducat.
Així "Collita Roja" de Dashiell Hammet, "Un largo adiós" de Raymond Chandler i molts altres, han estat descatalogats en català segons informen des del blog de Negra y Criminal:

http://negraycriminal.blogcindario.com/2011/12/02944-carta-del-librero-los-ultimos-mejillones-del-ano.html

Manel Aljama (gener 2012)

Maleït cafè (per a tothom)

2012-01-05T19:32:00.003+01:00

Maleït "cafè per a tothom". Per què no suprimeixen les "comunitats "artificials" i així arreglen el dèficit que diuen? Els va tocar la loteria amb el Conde-Duque aquell. Sort que de moment guanyem les lligues i les copes i la seva satisfacció no és complerta....

Vilaweb: tria de novetats

2011-12-30T15:58:00.002+01:00

Vilaweb: Els editors fan una tria de novetats. El més interessant és que molts editors també trien un llibre de la competència. Això és fantàstic i un bon exemple de sana competitivitat.

Enllaça a la notícia: http://www.blogger.com/blogger.g?blogID=6269188316825645477#draftposts

Manel Aljama (desembre 2011)

Presentació de Barcelona skyline de David Hall

2011-12-28T23:49:00.000+01:00

El proppassat diumenge 18 vaig gaudir d'un vermut criminal, com els d'abans (vermut de bóta, patates fregides de xurreria, vi clandestí) a càrrec de la bona gent de la llibreria "Negra y Criminal" de la Barceloneta. L'excusa era la presentació del llibre ganador de l'últim premi "Novela negra ciudad de Getafe". Els padrins de la presentació: Lorenzo Silva, secretari del jurat, Andreu Martín i l'autor, Albert Hall.

Tot plegat profitós. Les reflexions de l'escriptor nord-americà que feia uns anys que no treia res de nou, del secretari del jurat, que va reiterar que el concurs guanyava any rere any qualitat i a més seguia obert. I sense faltar la lliçó d'Andreu Martín que ens va parlar de la novel·la negra contraposada a la novel·la fantàstica (aquesta de dragons i màgia), de la lògica, del positivisme filosòfic, i de la dificultat per fer fàcil el que és difícil. Un bon vermut i una molt bona presentació.

Manel Aljama (desembre 2011)

Dides de Galícia

2011-12-27T19:31:00.004+01:00

En la mateixa setmana de novembre he sentit parlar de dides i en concret de dides procedents de Galícia. Lluís Permanyer al presentar el seu llibre sobre la burgesia catalana en el programa de tarda de Catalunya Ràdio, "La tribu de Catalunya Ràdio". I una altra cop, en el vint-i-cinquè aniversari de la mort de l'escriptor Joan Oliver (Pere Quart) on es va fer referència al nombre de dides que va utlitzar, aproximadament vuit.

Ben curiós que segons diuen, la major part de les dides eren gallegues. Vés per on!

Manel Aljama (desembre 2011)

Massa salarial

2011-12-26T19:49:00.002+01:00

Empresa amb la majora d'empleats cobrant SMI (salair mínim interprofessional) o com a molt 1000€, i qualsevol cas, amb consellers que gunayen més de 2.000.000 € l'any per assistir a 2 consells d'administració no poden dir "que la seva massa salarial és molt gran". No ens deixem manipular.

(c) Manel Aljama (nov 2011)

Olga Xirinacs: "TRISTOR IMMENSA"

2011-12-23T12:42:00.001+01:00

Últimamente estic publicant notícies del blog d'Olga Xirinacs. No tinc molts contes per penjar i per desgràcia les notícies son molt tristas i penso que faig ajundant a la seva difusió.

Una notícia molt molt trisa. Quan més convé apostar per l'educació es tanca una escola modèlica i que porta el nom d'una escriptora destacable.

Olga Xirinacs: "TRISTOR IMMENSA": 21-12-11 * “TRISTOR IMMENSA” Amb aquestes paraules començava la carta que vaig rebre ahir de la directora de l’Escola Olga Xirinacs...

Manel Aljama (desembre de 2011)

Olga Xirinacs: ¡ POBRES CONTISTES !

2011-12-18T11:11:00.001+01:00

Us deixo un altre escrit de l'escriptora Olga Xirinacs , aquesta vegada dedicat als pobres contistes!

Olga Xirinacs: ¡ POBRES CONTISTES !: 17-12-11 * ¡POBRES CONTISTES! * Ahir, dijous, una amiga i jo llegíem contes meus en una saleta de la Cooperativa Obrera. Contes m...

Manel Aljama (desembre 2011)

Endevinalla: Quin nom té?

2011-12-17T19:56:00.001+01:00

Entitat financera on es llencen diners públics perquè han fet fallida (per mala gestió), mentre els consellers segueixen cobrant el seu sou de dos milions d'Euros i al final es intervinguda per vendre-la a un banc per un preu simbòlic d'un Euro.

Temps: tic tac tic tac tic tac tic tac...

Kavafis, el record

2011-12-15T11:23:00.000+01:00

No sé si és perquè un mecanisme o un mètode em fa relacionar uns elements amb altres o per deformació professional. El fet és que remenant discos vells (o endreçant), m'he trobat un doble de Lluís Llach, concert del Nou Camp al 1985, una versió modernitzada del seu Viatge a Itaca que alhora és una adaptació d'un poema de Kavafis.

"Qui era Kavafis?" Doncs en poques paraules, un poeta grec nascut a Alexandria el 1863 i mort en 1933. Des dels inicis es convertí en una icona de l'inconformisme, del rebuig dels convencionalisme, de l'heterosexualitat i de la moral cristiana. I si algú pregunta per Lluís Llach respondria, per acabar amb bon humor i amb tots els respectes: "un que surt a Polònia..."

Podeu llegir els poemes de Kavafis en versió de Carles Riba: http://www.lletres.net/pla/kavafis-ED.html

Tot el que trobat en català en audio i video és l'excel·lent adaptació de Lluís Llach. En anglès existeix una versió per Sean Connery. M'he estimo més escoltar-lo i compartir-lo aquí en grec, en la seva llengua original. Podeu fer la prova de tancar els llus mentre escolteu el poema.

Itaca de Kavafis en Grec: http://youtu.be/JJe9_tkUpTM

Manel Aljama (desembre 2011)

Homenatge a Joan Oliver

2011-12-12T20:15:00.000+01:00

Ja havia fet un homenatge en aquest mateix bloc: http://elviatgerdeleslletres.blogspot.com/2011/07/corrandes-dexili-de-joan-oliver-pere.html

Just abans de finalitzar l'any i gairebé de puntetes, l'Ajuntament de Sabadell ha tingut a bé fer un homenatge pels 25 anys sense Joan Oliver (Pere Quart). Dins dels actes han organitzat una "exposició". El que m'he trobat és un grapat de llibres arreplegats, probablement a darrera hora i de forma manifestament improvisada. Haurè de revisar doncs l'a semàntica.NO!, per exposició jo entenc llibres, fotografies, objectes i material sonor i de video, accesibles a l'entrada de la biblioteca. Joan Oliver també va escriure teatre i prosa i va compartir exili amb Mercè Rodoreda. És clar, això s'oblida quan es visita molt la llotja del futbol. Molt malament senyors que ocupeu l'Ajuntament de Sabadell amb els vots del 10% de la ciutat.

L'acte més fort fins ara ha estat un taula col·loqui amb la participació recitant poemes i alguns altres escrits per part de la filla Silvia Oliver i el nebot, Ignasi Riera. Tots dos han estat molt bé. He tingut la sensació que el regidor de cultura era la primer cop que sentia parlar de Joan Oliver. És més, dubto que llegeixi quelcom més que els manuals que obtenenen en els cursets que fan als partits.

En el col.loqui van llençar un repte a l'Ajuntament: "hi havia poca gent jove". En tornar a casa vaig anar als meus prestatges i allà junt amb els llibres tinc els reculls del concurs de poesia i prosa que es feia a nivell d'instituts de la ciutat i en vida de l'autor (1981, 1982, 1983...). La sensibilitat política i cultura llavors era una altra. També hi havia més imaginació i ganes. No és questió de diners i la crisi no ha de ser excusa per fer un homenatge tan ronyós. L'acte central va ser el dia 2 de desembre i en el periòdic local no venia reflectit ni el dissabte 3 ni dimarts 6.

Si faig una simple recerca amb youtube ja em surten la tira d'entrades:

.
http://youtu.be/D2O2Ne9xx7w

Per cert, el concurs de relats d'humor que porta el nom de Pere Quart ha estat anys desert. Clar, si el que es fomenta des del consistori és només l'esport, ¡què volen!

© del text i fotografies Manel Aljama (desembre de 2011)Videos procedents de Youtube.

Olga Xirinacs: ¿COM VOLEU MORIR?

2011-12-10T20:39:00.000+01:00

Olga Xirinacs: ¿COM VOLEU MORIR?: ¿COM VOLEU MORIR? * 11-12-11 * Un estudi recentíssim de la prestigiosa revista The Lancet, del 22-10-11, informa que l’índex de s...

Els set pecats capitals de l'escriptor per Dianna M. Marquès

2011-12-05T00:09:00.001+01:00

Us deixo la traducció de l'excelent article de l'escriptora i il·lustradora Dianna M Marquès

Luxúria: És probable que l'èxit et posi les coses fàcils amb alguns seguidors, tingues respecte per a tu i pel teu públic i no deixis que la supèrbia s'aliï amb la luxuria o estaràs perdut.
Ira: Aprèn a controlar-la, hi haurà molta gent que dominada per l'enveja t'odiarà i segurament et criticarà, però és part d'aquest món, és impossible caure bé a tots. Així que somriu i centra't en la gent que mereix la teva veritable atenció.
Avarícia: Si deixes que et domini, perdràs la teva essència com a escriptor, no facis novel · les comercials, escriu el que la teva ànima i el teu cor et diuen.
Enveja: Molts dels teus companys escriptors publicaran abans que el tu i és possible que tinguin més talent, però és no és motiu perquè l'enveja et posseeixi, alegra't per ells. L'enveja és una pèrdua de temps. No creus?
Peresa: Dedica temps als teus seguidors, al cap ia la fi no ets ningú sense ells, que no et faci mandra parlar amb ells, contestar les seves emails i gaudir de la seva companyia, al meu entendre el millor de ser escriptor és parlar amb vosaltres; )
Supèrbia: És molt fàcil creure al cent per cent tot el que et diuen els seguidors, que ets bo, que la teva història és del millor, que ets simpàtic, guap @, etc. No deixis mai que això et domini del tot, mai abandonis la humilitat, és fàcil deixar-se lloar, però mai oblidis qui ets, com vas començar i recureda que tots som persones, la humilitat és una virtut.
Gula: No vulguis abastar més del que pots o explotaràs, dosifica el teu temps i prioritza els projectes, l'estrès no és bo

Us deixo l'enllaç a l'article original: http://diannammarques.blogspot.com/2010/10/los-siete-pecados-capitales-del.html

Manel Aljama (desembre 2011)

Presentació de Cabaret Pompeya d'Andreu Martín

2011-12-04T00:18:00.000+01:00

"... si ens aixequem d'hora. Demà, tot haurà acabat i tot serà com abans. "

Text del capítol 66 i llegit per Andreu Martín en la presentació del seu darrer llibre i premi Sant Joan 2011, "Cabaret Pomeya", editada per Edicions 62. La frase "si ens aixequem d'hora" no va deixar el públic indiferent, la lectura del tens capítol tampoc. Va ser una demostració digna d'un mestre.

El lloc triat, la llibreria "Negra y Criminal" del carrer La Sal núm 5, especialitzada en novel·la negra feia pensar que aquesta obra era això, cosa de delinqüents i detectius. Crec que és molt més que això, és també novel·la històrica. No l'he llegida encara, en el moment d'escriure aquest article. La meva intuicio em diu que cal llegir-la acompanyat d'una bona selecció de tangos i que assistirem a la història ben documentada de bona part del segle XX: des dels inicis de l'anarquisme fins el final del Franco.

Donat l'escenari i la sorpresa de la llibretera Montse Clavé he editat la fotografia donant-li un toc d'època. Si ho arribo a saber vinc de pistoler!

Ara, Andreu Martín amb el ritual d'ensenya la samarreta de la llibreria:

Manel Aljama (desembre 2011)

Olissipo*

2011-11-30T19:09:00.000+01:00

Mentre espero el sopar penso en eltemps quan Pessoa visitava aquest cafè. Fins i tot, agosaradament empregunto si el seu esperit m'haurà encomanat alguna inspiració doncs he vinguttantes vegades que he perdut el compte. No ho sé. Nitampoc em posaré trist si no és així. Sempre m'han dit que Lisboa era ciutattrista. Potser. No, no, crec que no és cert. Té una llum especial,un aire diferent. El tòpic deia que era una país decadent i ple de "saudade".Una paraula que em van ensenyar que no tenia una traducció acuradafora de Lusitània. Bé, la "saudade" potser continua i Lusitània és arauna franquícia de cafeteria de menjar ràpid. Tant se val, sempre que puc vinc al barri antic i miro"las montras" de les "livrarias" i observo tambéla gent. Sí, encara avui ho sembla, això de la "saudade". Serà Lacrisi. Ha estat vexada, robada. Sense adonar-se'n han tornat al'antic règim. Això, però no només a Olissipo, sinó a tot el mónoccidental.

Malgrat la crisi, malgrat el rescat,encara té una llum especial i la cultura, ai, la cultura, dos viatges amb un mes de diferència i en tots dos he trobat dues fires de llibres en una estació moderna i cosmopolita...

Manel Aljama (novembre 2011)

Olissipo: nom romà donat a Lisboa

V Jornades d'Escriptors del Baix Llobregat

2011-11-27T19:04:00.001+01:00

V Jornades d'Escriptors del Baix Llobregat.

El divendres 25 a la tarda amb un interessant i profitós taller anomenat “100 grams de novel·la històrica” i impartit per l’escriptor Javier de Pilar van començar les V Jornades d'Escriptors del Baix Llobregat a Sant Andreu de la Barca.

Pel dia següent, el dissabte 26 al matí sota el lema de “La novel·la històrica té futur?” vaig tenir el plaer d’assitir a unes ponéncies molt enriquidores. Molt bo per la selecció i per les aportacions i preguntes dels assistents.

Presentat per Javier de Pilar, escriptor resident en Sant Andreu de La Barca. La seva última novel·la “Generació Iglú 2012-2017” i amb les següents ponències i ponents:

Ficció i realitat, un joc d’equilibris per Andreu Gonález, recent guanyador del Premi Nestor Luján de Novel·la històrica amb "Bon cop de falç" i autor de diferents llibres sobre el Barça.
Com es documenta una novel·la històrica per Carme J Huertas, escriptora de diversos llibres infantils i juvenils, l’últim “Tots els dilluns són dolents”.
La construcció dels personatges per Maria del Carme Roca , escriptora amb més de quaranta obres ii guanyadora de nombrosos premis literaris. La seva última novel·la “Escollida pels déus”
Sant Andreu de la barca, bon escenari per una novel·la històrica per Xose Lois Garcia (http://www.galegos.info/xose-lois-garcia-fernandez) esriptor i antic arxiver de Sant Andreu de La Barca. Una font a tenir sempre en compte tan si l’escenari e Sant Andreu o no...

Contrast: Vinc de Sabadell una ciutat molt més gran i rica però amb una diferència abismal. Amb 6 biblioteques (dues d’elles grans), tres grans llibreries amb més d’una seu (Llar del Llibre, Tècnica i Abacus), dos teatres municipals, un d'ells sense programació estable setmanal que ben podria anar directament a Las Vegas per la seva decoració i un llarg etcétera etcétera. Bé, amb tot això, les activitats culturals relacionades exclusivament amb el llibre i promogudes pel consistori són aproximadament d’una o sis al mes. És a dir una per mes i biblioteca. Un balanç molt pobre tenint em compte la diferència pressupostària i la infraestructura existent. Si no fos pels tallers i presentacions de la cafeteria Àgora (privat), FIAC (Escola d’idiomes), i un llarg etcétera d'entitats culturals no es podria omplir el fullet mensual en color d’activitats culturals de la ciutat.

Esperero i desitjo que el proper consistori estimi de debò la llengua i la cultura, i també la música i no només el futbol i fer-se fotos publicitàries amb instal·lacions acabades d’inaugurar.

Lloc: Sant Andreu de la Barca, Teatre Núria Espert
Per estar informat: Bloc del Fòrum Cultural Gaspar de Preses

Manel Aljama (novembre 2011)
Foto Manel Aljama

El que s'ha de fer

2011-11-19T19:42:00.001+01:00

Can Raspall necessitava algunes reparacions, però els propietaris feia temps que fugien d’estudi cada cop que el masover en parlava del tema. Ara es preparava una tempesta i de les bones. La teulada no aguantaria. No podien esperar res però, la preocupació principal era una altra.
—Si l’amo no surt diputat patirem —digué ell.
—Això ens ha dit el mossèn a la missa, ”cal que voteu pel vostre amo” —afegí un altre.
—A més, si no votem, igualment se sabrà en el recompte!
—És un malparit que ens manlleva la sang però si surt elegit l’hereu de Can Cortada encara serà pitjor, la ballarem magre...
—Sí, això és el que diu el mossèn, que aquell malparit es un mal cristià, un lliberal, d’aquells que se'n van amb dones de Barcelona i que l’amo és un home com cal.
— No és parli més, tothom sap que s’ha de fer.

Cal tecné (i honestedat)

2011-11-13T19:58:00.001+01:00

Aprofitant el meva vessant de tècnic utilitzaré el passat recent per confeccionar un programa que intenta explicar com hem arribat fins aquí: empobrits i gairebé lligats de mans.

Objectiu: Unitat indissoluble d’Espanya
Assolit per la Constitució del 78 on s’estableix “cafè per a tothom”. De fet és una nova Restauració Monàrquica amb dos partits que mantenen la mateixa alternança en el poder..

Objectiu: Empobrir la població i reduir el seu nivell cultural per fer-los “consumidors dòcils”.
Assolit per: Primera etapa de govern del PSOE (1982-1996) mitjançant:

Fusions bancàries i tipus d'interès altíssim.
Creació del contracte-escombraries i de les ETT.
Promoció del “pelotazo” diner fàcil amb mínim esforç. Així desmoralitzem els estudiants.
Reducció dels trams de retenció en IRPF (guanyant 30000 descompta com si guanyes 60000)
Llei LOGSE: Redueix el pensament crític (humanitats), desprestigia l’educació eliminant els exàmens i regalant el títol d’ESO.
Televisions privades sense escrúpols ni control que emeten teleporqueria.

Objectiu: Endeutar la població per emprobrir-la encara més. Fer que els ajuntaments catalans funcionin igual que la resta de l’estat.
Assolit pels governs del PP (1996-2004) mitjançant:

Llei del sòl (tota Espanya és edificable)
Exempció del IAE als autònoms. Afecta molt els ingressos dels municipis catalans i gens o poc llocs com Madrid.
Els ajuntaments de tot l’Estat es financen amb el “totxo”.
Sous baixos però facilitat per trobar un feina i somniar que tot anirà millor.
Crèdits i hipoteques a dojo, sense gaire garanties. No es parla de deute sinó d’inversió.
La idea treballar és millor que estudiar es posa en pràctica.
Fer creure a les classes baixes que el seu pis de 40 metres els farà rics en poc temps.

Objectiu: Eliminar la singularitat catalana (Caixes d’Estalvis, pimes i marques familiars). Començar els desmuntatge de l’estat del benestar.
Assolit per: Etapa PSOE (2004-2011)

La llei del sol i els ingressos municipals es mantenen igual que ho va deixar el PP
Es potencia molt més l’economia de la construcció i deute i no pas la de R+D
Grans obres d’infraestructura sense estudi de mercat previ: AVE, aeroports, que endeuten les Caixes
Tancament o venda de marques catalanes: Panrico, Bimbo, Cacaolat

Només assenylar que Botín “el amigo de Zapatero” va començar a desfer-se de les oficines petites cap el 2005, molt abans que esclatés la bombolla. Objectiu Complert?

No crec en conspiracions però sí en Lampedusa (“que tot canvii perquè tot segueixi de la mateixa manera”). Per sortir de tot això calen tècnics i que a més siguin honestos. Falta gent que coneguí la veu grega “tecné” que vindria a ser la unió d'habilitat (art) i pensament (logos). Clar, els polítics no arriben aquí i això que diran que són de lletres. Si van eliminar el grec i altres humanitats! Doncs que provin amb el francès: “metier”. Cal “metier”.

© Manel Aljama (novembre 2011)

Vint anys sense Montserrat Roig

2011-11-09T14:09:00.000+01:00

Ara, quan sembla que això de les lletres i les humanitats és cosa de boixos perquè no és rendible, em recordo quan hi era just el contrari, fins hi i tot una moda. Llavors, Montserrat Roig era el que es deia, una escriptora compromesa, una escriptora que escrivia en clau de dona. I en aquell temps això no era fàcil. No ho era por motius polítics, ara tampoc és fàcil i a més de motius polítics, econòmics...

Vaig descobrir-la a través dels articles d’aquell “El Periódico” al que he estat fidel un munt d’anys, fins que he descober que ja no era “el meu”. Encara conservo retallats i una mica grocs, els artícles on llavors ja reflectia el que ara anomenem “violència de gènere”. En recordo un que parlava d’una trista cadena que començava en l’empresa, arribava a la dona i acabava en el fill petit que donava puntades al gat...

Després “Ramona adéu”(1972), la vida de tres dones de tres èpoques diferents. Tant si s’ha llegit “Les hores” com si no, el trobarà molt interessant.

Fragment de l'agulla daurada
Poema: Mort a Ravensbruck

© Manel Aljama (novembre 2011)
Foto portada de les primeres edicions en butxaca (el Kangur)

Ara mateix de Martí i Pol

2011-11-07T14:15:00.002+01:00

Es pot escoltar en: http://www.goear.com/listen/b50782a/ara-mateix-flotats

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Veu de Josep Maria Flotats.

Poema de Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol en la veu del sempre discutit i alhora gran actor, Josep Maria Flotats.
La lletra de la versió de LLuís Llach complerta està en: http://www.cancioneros.com/nc/1637/0/ara-mateix-miquel-marti-i-pol-lluis-llach

Manel Aljama (novembre 2011)

Carmina Burana

2011-11-05T21:02:00.001+01:00

Cançons de Beuern per viure la vida sense fer mal a ningú. Això és el que transmetien les cançons tradicionals del segle XII i XIII, recopilades i després arregladas pel músic.

Video complert (una hora) de Carmina Burana de Carl Orff.
Es pot baixar també des de: http://youtu.be/QEllLECo4OM

Manel Aljama (novembre 2011)

El guepard

2011-11-04T16:12:00.000+01:00

Malauradament segueix sent veritat:"Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi"(Si volem que tot segueixi com està, tot ha de canviar)de "El Guepard" de Tomasi di Lampedusa

Manel Aljama (novembre 2011)

La caverna no para

2011-11-02T19:07:00.000+01:00

Malgrat que no convé donar publicitat a aquesta gent de la caverna que un dia sí i un altre també, l'editorial de El Cafè de la República del 28-10-2011 cal escoltar-lo.

Aquest audio està disponible en aquest vincle:
http://www.catradio.cat/audio/578823/Editorial-(inici-programa)

La força dels "mitjans de la caverna" som nosaltres els que la donem. Llavors és fàcil de treure. Simplement no fem ni d'altaveu ni de repetidor dels seus insults. Endavant i via fora!

Manel Aljama (novembre de 2011)

Peces-Barba i el reconeixement de Catalunya com a nació

2011-10-31T20:52:00.000+01:00

El comentari de Gregorio Peces-Barba,un dels pares de la Constitució, sobre Catalunya -va deixar caure enun congrés a Cadis, de manera distesa i humorística, que a Espanyapotser li hauria anat millor haver optat per quedar-se Portugal enlloc de Catalunya en les guerres del 1640- no pot ser bandejat comuna simple anècdota perquè és simptomàtic d'un procés que ve delluny. Sobretot constata el desacomplexament. Sobretot constata eldesacomplexament d'un cert nacionalisme espnayol que amb moltes dosisde mala educació exhibeix sense embuts una falsa superioritatcolonial. Peces-Barba no és el pitjor exponent d'aquesta espècieque els darrers anys ha fet cada vegada més abismal la distànciaemocional entre Catalunya i Espanya, però potser sí un dels méssignificatius. Tot plegat mostra el resorgir d'una visió tancada imesetària de la història espanyola (en què Castella és l'únicprotagonista important) per part de polítics i intel·lectuals quefins fa poc es veian obligats a dissimular en pro de consens en prodel consens constitucional. Peces-Barba -que se ha acabat disculpantsense ganes- marca una distància prepotent entre el que ellconsidera “nosaltres”, els superiors, i els “altres”, els“catalans” que van haver de sotmetre per les armes. Quan horemeta amb referències al fet que per obligar els “altres”, elscatalans, a quedar-se a Espanya se'ls ha hagut d'anar “bombardejant”de tant en tant, el to humorístic és doblement ofensiu i més quedubtós. Tot i això, les paraules de Peces-Barba tenen una partpositiva: expliquen la història tal com va ser. Les tropescastellanes van sufocar la revolta catalana i la monarquia hispànicava entregar la Catalunya Nord a França. Sense voler-ho l'emèritcatedràtic ha reconegut que Catalunya és un subjecte històric ambtots els ets i els uts, com a mínim al mateix nivell que Portugal.Ara bé, Peces-Barba hauria d'explicar perquè nega a Catalunya lacondició de nació, que sí li reconeix a Portugal. ¿O és quenomés Castellla pot decidir qui és nació o no?

Editorial del Diari ARA Editorial 29-10-2011

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Peces-Barba-aconseguir-eixamplar-distancies_0_581341910.html

© Foto Manel Aljama, Estelada onejant el 10 de desembre a Empúries, la primera ciutat de Catalunya malgrat els castellans. Visita Guiada a Empúries amb el llibre Escollida pels déus de Maria Carme Roca.

Plataforma per la llengua

2011-10-29T12:04:00.001+02:00

Ara més que mai necessitem de la inciativa ciutadana. Plataforma per la llengua és una entitat necessària:

http://www.plataforma-llengua.cat/

No parlaré mal de cap llengua, malgrat que un dia sí i un altre també, alguns es dediquin a ridiculitzar la nostra. Tampoc donaré cap publicitat a qui fa acudits amb la història. Com es feia a Egipte, esborro el seu nom. Que vagin fent, nosaltres també. Si ens derroten, i d'això en sabem molt, ens tornem a aixecar.

"El meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist."

(Lluís Llach)

Us convido, si no ho heu fet encara, a visitar la pàgina web o el seu lloc al facebook.

Manel Aljama (octubre 2011)

Desert d'amics de Jordi de Sant Jordi

2011-10-25T23:36:00.004+02:00

Rescato aqui poesia del segle XIV. En la fotografia està l'original i en el text i l'audio la versió més moderna en la veu de Raimon:

Desert d'amics, de béns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada,

lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,

ma voluntat e pensa caitivada,

me trob del tot en mal poder sotsmès,

no vei algú que de mé s'haja cura,

e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,

de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;

ara em content de ço que em fai tristura,

e los grillons lleugers ara preu més

que en lo passat la bella brodadura.

Fortuna vei que ha mostrat son voler

sus mé, volent que en tal punt vengut sia;

però no em cur, pus hai fait mon dever

amb tots los bons que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofrir

en esguard d'u qui al cor me destenta

e em fai tot jorn d'esperança partir:

com no vei res que ens avanç d'una espenta

en acunçar nostre deslliurament.

(Poema de Jordi de Sant Jordi adaptat per Raimon)

Audio: http://www.goear.com/listen/aae00b3/desert-damics-raimon-jordi-de-sant-jordi

Manel Aljama (octubre 2011)

Salvador Iborra, història repetida

2011-10-23T20:15:00.003+02:00

El poeta valencià Salvador Iborra va ser assassinat el passat 29 de septiembre a la porta del seu domicili en Barcelona.

Frangment de "Els cossos oblidats" :

Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,

aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,

el cristall i la boira dibuixada en la finestra,

l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,

el consol de saber que podíem haver estat feliços.

Aquest és i serà el seu blog: http://salvadoriborra.blogspot.com/
El 18 de noviembre a les 19:00 en l'Espai Mallorca (Carrer del Carme 55, metro Liceu) es farà un homenatge:
http://www.vilaweb.cat/noticia/3940347/20111019/lhomenatge-poeta-assassinat-salvador-iborra-fara-18-novembre-lespai-mallorca-barcelona.html

© Manel Aljama (octubre 2011)

Sobre el Nobel i el candidat català Jaume Cabré

2011-10-21T00:51:00.000+02:00

El Nobel aquest any s'ha quedat a “casa seva”. Jaume Cabré sembla que és l'escriptor que més ven fora i dins de Catalunya. Sembla que també seria digne candidat a rebre aquest premi. No he llegit encara “Jo confesso”. Crec que surt un violí, sí, com el que va fer sortir Àngels Anglada a “El violí d'Auschwitz”. Àngels també feia maridatge de música i literatura. També hauria estat una bona candidata... Com Rodoreda, Martí i Pol i molts d'altres. Com podem ser pessimistes amb aquest patrimoni?

Manel Aljama (octubre 2011)

El Decameró de Boccaccio

2011-10-16T18:04:00.003+02:00

Tant si no el coneixeu com si l'heu oblidat a "El Decameró" de Boccaccio trobareu més de picaresca, humor i erotisme fi i groller, un retrat molt actual (escrit al segle XIV).

El film de Passolini, encara que no reflecteix tots els contes, és també recomanable.

Edició en català i en butxaca: http://www.edicions62.cat/ca/llibre/el-decamero_10519.html

Jo el vaig llegir en castellà fa mooolts anys ;) Pel que fa a la pel·lícula, la vaig veure en un d'aquells cinemes de "arte i ensayo".

L'església russa vol prohibir Lolita

2011-10-15T12:21:00.001+02:00

La que se'ns ve a sobre! Si a Rússia van així, aquí si obtenen majoria absoluta...

Us deixo les paraules d'un company de facebook, Pere garrofé: "Si prohibim per la nostra manera de pensar o per la nostra moral obres literàries o autors molts discutibles com a essers humans, on quedaria la literatura?, no hem de distingir entre ficció i realitat, entre ficció i apologia?"

Si fan això, el poble rus hauria de preguntar per la gent innocent condemnada i cremada a les fogueres per bruixeria o simplement per la seva llibertat de no creure. Si la novel·la de Nabokov serveix d'exemple del que no ha de ser i aquí sembla que volen amagar la pederàstia. Tot això no té res a veure amb "Cristià".

Enllaç a la notícia: http://www.ara.cat/cultura/Leglesia-prohibir-Nabokov-Garcia-Marquez_0_562743889.html

© Manel Aljama (octubre 2011)
Fotograma de "Lolita" d'Stanley Kubrick. Font de la imatge: internet

Bancarrota

2011-10-14T10:33:00.001+02:00

Bancarrota:
Segons el diccionari de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans) és sinònim de fallida. No ens aclareix ni l'origen ni el significat. Bé, una vegada en una visita escolar a un banc ens van explicar que fins a l'Edat Mitjana, els banquers operaven en un banc, a la plaça i que quan algú que no havia custodiat bé els dipòsits o que tenia tants deutes que no podia pagar, li trencaven el banc, en feien bancarrota. Això era una deshonra pel banquer perquè havia traït la confiança dels dipositaris i creditors...
Ara en canvi ens hem humanitzat, tots a corre cuita a abocar diners públics per tapar forats que no hem fet.

© Manel Aljama (octubre 2011)

Amb l'Euro l'hem cagat

2011-10-13T15:32:00.000+02:00

Amb l'Euro l'hem cagat. Hem tolerat que la moneda d'1 € sigui equiparable a l'antiga de 100 PTA i així, quelcom tan comú com la pasta de dents (180 PTA), amb un petit canvi decimal sigui des de fa temps 1,80 € (gairebé unes 300 pessetes). Abans amb la pesseta, una pujada de 2 o 3 pessetes era rebuda amb un protesta, en canvi una pujada de 2 o 3 cèntims (el doble en pessetes) no en fem cas.

Arribarà Grècia a vendre el Partenó a un casino de Las Vegas?

Apaguem el canal de Berlusconi

2011-10-10T20:36:00.000+02:00

Res a dir. Un canal que maltracta els films barreixant-los amb publicitat i tallant els crèdits del final, que només emet programes de tafaneria morbosa... Tele 5 sempre ha estat contra la cultura i contra les bones pràctiques empresarials. Ara signen perquè només hi hagi una única llengua, peti qui peti. No ens ha de sorprendre doncs!

Visió real i de futur

2011-10-09T23:12:00.001+02:00

Transcripció al català del discurs d'Esteve Jobsdel 2005:

http://www.vilaweb.cat/noticia/3935658/20111006/discurs-steve-jobs-universitat-stanford.html

En particular destaco allò de la connexió de punts en passat no en futur. També m'ha cridat l'atenció una altra "perla": "ningú vol morir, ni tan sols els que volen anar a al cel".

Publicat per Manel Aljama (octubre 2011)

Llibres a l'estil Dan Brown

2011-09-27T13:44:00.000+02:00

Sovint es fica en el mateix prestatge novel·la històrica i aquest tipus de literatura. Crec que no és just. La novel·la històrica és una tipus de litearatura que guarda certa connexió amb la història i intenta tenir certa versemblança més o menys subjectiva. En tot cas, l'estil d'aquest autor és com molt més agosarat: si cal inventar algun fet, descobriment, estri, el que sigui, doncs s'inventa. Tot s'hi val doncs a la fi i la cap és literatura.

Característiques principals:

La línia del temps és com un acordió doncs s'estira o s'allarga a voluntat de l'escriptor. Això en un bon llibre costa de percebre però aquí, en aquest tipus de novel·la es nota molt.
Res de versemblança o fidelitat als fets: molta imaginació i de vegades delirant. Per exemple, si convé fer lluitar Napoleó contra Ramses II, doncs es fa i llestos!
El pot llegir qualsevol: frases de sintaxi simple (subjecte + verb + predicat mínim), res de subordinades!A tot això, descripcions superficials a i justes.
És a dir, el més semblant a un telefilm.

Voleu provar de fer una història a l’estil Dan Brown? Doncs visiteu aquest enllaç i seguiu les instruccions: http://probar.blogspot.com/

Podeu obtenir un bon grapat d’arguments per escriure un llibre!

Content i agraït

2011-09-24T23:21:00.000+02:00

Estic content i agraït. Quatre anys sense poder coincidir. Una professora de catellà de primària, que ara ho és a la Universitat de Swansea (País de Gal·les). Al marge de que els meus contes siguin dolents i avorrits, per a mi signfica molt entregar-li el llibre.

© Manel Aljama (setembre 1714 o potser 2011)

Riquesa del vocabulari català (collons)

2011-09-16T11:11:00.000+02:00

Veieu com és de ric el vocabulari català amb la paraula "collons":

Si el video ha anat molt ràpid, aquí teniu la transcripció:

Si va acompanyada d'un numeral, té significats molt diferents.

UN significa car: "val un colló"
DOS significa valentia "té dos collons"
TRES significa menyspreu "m'importa tres collons"

El verb canvia el significat:

TENIR indica valentia: "aquell té collons", però amb admiració pot significar sorpresa: "té collons!", i amb afirmació significa enveja "quins collons que té!"
POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen "va posar elscollons damunt de la taula!".
ESTAR també significa menyspreu "estàs molt de collons!"

El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase:

El PRESENT indica molèstia o fàstic "No em toquis els collons!",
El REFLEXIU significa vagància "s'està tocant els collons!",
L'IMPERATIU significa sorpresa "toca't els collons!".

Els prefixos i sufixos modulen el seu significat:

A expressa por "acollonit",
DES significa riure "descollonar-se",
UT indica perfecció i satisfacció "collonut"
ASSOS indica indolència o abúlia "collonassos".

Les preposicions matisen l'expressió :

DE significa quantitat "feia un fred de collons" o també èxit "vaanar de collons",
PER significa voluntarietat "ho faré per collons!";
FINS expressa el límit d'aguant "n'estic fins als collons!";
AMB indica valor "és un home amb collons!";
SENSE indica covardia "és un home sense collons".

El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat:

El color VIOLETA significa fred "em van quedar els collons morats!";
La FORMA significa cansament "tinc els collons quadrats";
El DESGAST indica experiència "en tinc els collons pelats!";
La MESURA expressa rancúnia o enfadament "en tinc els collons plens!".

La mida i la posició són importants:

La MIDA "els té ben grossos",
La POSICIÓ "els té ben posats".

Però hi ha una mida màxima que no es pot superar "té uns collons com un toro!".
Si s'ultrapassa la mida màxima,aleshores indica vagància o feixuguesa "li pengen", "se'ls trepitja!".
I també existeix una mida mínima: "de colló de mico".

La interjecció significa sorpresa "collons!" o desenganyi quan algú t'emprenya massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: "ets un torracollons!".

Científicament són molt importants, ja que en aquest lloc hiresideix la voluntat "ho farem de collons!"
i d'aquí en surten les ordres "em surt dels collons!".

L'estat anímic queda molt ben reflectit. Així,

el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra,
l'EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.

Són signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: "Quina collonada!",i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor quefinalitzar un bon sopar, tot i dient: "recollons", quin sopar!.

Finalment, ja que heu tingut la paciència d'escoltar-me o de llegir-me,permeteu-me acabar dient-vos: "sou collonuts!"

Autor desconegut (circula per internet)
Editat i arranjat per Manel Aljama (setembre 2011)

Esclaus

2011-09-14T17:43:00.001+02:00

A la ciutat grega d'Emporion al segle III abans de la nostra era hi havia homes lliures, els que manaven i els esclaus. Els oficis com per exemple joier eren exercits per esclaus. No hem avançat pas tant. Un professional que ha perdut el seu habitatge i té el seu sou embargat, no és en certa manera un esclau? Sortir de l'esclavitud ha estat possible. A principis del segle XX la gent més pobre encara tenia possibilitats de fugir a un altre continent i refer la seva vida. Però, en un món globalitzat on un banc en té tentacles en qualsevol lloc i on tot està connectat, es pot fugir de la mateixa manera? És clar que no.

O fem creu i ratlla o això cada vegada anirà pitjor. Començo a llegir dades d’actuacions que se estan fent amb l'excusa de la crisi que ja van fracassar a la primera meitat del segle XX: retallades, dèficit zero, xenofòbia creixent... tot plegat es va acabar amb una guerra per si algú no ho recorda. Potser una mirada al passat en el llibre de Maria Carme Roca, "Escollida pels déus" (http://www.facebook.com/Escollidapelsdeus), ens serveixi per pensar-hi una mica. Si no l’heu llegit, us ho recomano.

He parlat d'homes, i les dones? Això, en un altre moment...

Foto: portada de "Escollida pels déus" de Maria Carme Roca, Columna

Independència difícil però possible.

2011-09-12T16:11:00.000+02:00

Si els que pensen seriosament en la independència deixan de banda els seus "egos" i funcionen com un únic grup, el poble català no tindrà qui l'aturi. En canvi, fent el ridícul amb tres, quatre i fins a cinc formacions separades, lluitant uns contra altres, no anirem molt lluny.

En la fotografia, l'estelada llueix el 10 de setembre en la primera ciutat de Catalunya, Emporion, la ciutat que van fundar els grecs. La visita a Empúries forma part de la 3a visita guiada Escollida pels déus de Maria Carme Roca.

I el mateix onze de setembre un discurs molt intel·ligent:

© Foto i text Manel Aljama (setembre 2011)

Així són i no canviaran

2011-09-06T16:23:00.001+02:00

Una altre atac a la llengua, el poc que queda d’identitat d’una nació. Quins arguments calen contra una envestida d’aquesta magnitud? Serveixen les paraules quan per exemple, t’insulten o et fiquen el dit a l’ull?

Els “hidalgos” (paraula que per sort no té un equivalent clar en català i la més propera és “noble” i no vull gastar-la) de la resta de l’estat ens necessiten. A canvi, ens fan sentir dia a dia, des dels seus mitjans poderosos: criticats, menystinguts, derrotats, trepitjats, etc. etc. El tracte més vexatori possible. Per què ens tracteu com súbdits? deia el encara tinent-coronel, Macià.

Encaix amb Espanya? I ara! On és ara Maragall i el seu federalisme? Per educació no dic què ha fet el seu expartit de tot això. Penso que ja no hi queden vies, que ja no hi queden ponts i no pas per voluntat nostra, sinó d’ells. Música de Lluía Llach

Afegit a darrera hora: més 125000 valencians no tindran escola en valencià: http://www.vilaweb.cat/editorial/3925238/125953-alumnes-valencians-families-principat.html

© Manel Aljama (setembre de 2011 o potser de 1714)

Més agressions a la llengua

2011-09-03T12:22:00.006+02:00

No tenen prou restablint a Franco com a "fill predilecte" o condecorant botxins (en Melilla han donat una medalla a un botxí de Puig Antich), o potser "ficant dits a l'ull..." o fent "embolica que fa fort", que ara a més, una agressió directa a la immersió lingüística avalada per institucions internacionals com un model vàlid d'ensenyament i convivència.

La immersió lingüística és l'única esperança per la supervivència del català i la única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara acatem estarem firmant la sentència de mort a més de 1.000 anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa!Enganxa-ho al teu mur si tu tampoc acataràs la sentència del TSJC.

(Text tret de facebook i portada de la propera modificació de la Constitució Espanyola)
Manel Aljama (setembre de 1714, m'equivocava! de 2011)

Per recordar que de moment encara som

2011-09-01T08:29:00.000+02:00

Amb els veïns que tenim.
Manel Aljama en territoris ocupats des de 1714 (setembre 2011)

Olga Xirinacs: PER LA NENA MORTA - (I per tots els infants tortur...

2011-08-29T11:21:00.000+02:00

Avui us deixo aquest text d'Olga Xirinacs que crec que paga la pena la seva difusió. Cal refleionar: on anem tos plegats. Heu de clicar en el vincle i així hi accedireu al blog d'Olga Xirinacs on està publicat el text.

Olga Xirinacs: PER LA NENA MORTA - (I per tots els infants tortur...: 23-6-11 * Em dic Serena i et porto flors, perquè tenies vuit anys i els teus pares t'han matat d'un cop al cap; també sé que t'han maltr...

Escollida pels déus de Maria Carme Roca

2011-08-19T10:32:00.000+02:00

Feia temps que no llegia una novel·la com "Escollida pels déus" de Maria Carme Roca. M'agrada molt el gènere "negre", en especial el clàssic la de mitjan segle XX. Aquest gust tan especial sovint fa que deixi altres novel·les en un pila fins a un altre moment. Amb “Escollida pels déus” però tot ha estat diferent. Ha estat el màrqueting? Jo crec que no. Un ja té una edat o millor dit, uns llibres llegits i alguna intuïció en el moment de triar... Seria injust no recordar la meva professora de batxillerat, Milagros Villar, que va contribuir a que estimés encara més els llibres i, també a fer comentaris de text. I amb tanta retòrica estic deixant “Escollida pels déus” sense espai, ara hi vaig:

Dir que “Escollida pels déus” és una novel·la històrica és molt simplista i injust. S'ha de triar el gra de la palla, en especial si com a novel·la històrica ens volen colar qualsevol ficció televisiva nord-americana, redactada pèssimament i sense cap versemblança. Està molt ben escrita, és alhora una lliçó històrica i una ficció amb tot els elements per passar una bona estona. T'atrapen els personatges i les seves intrigues i vius les situacions. Això deu ser l'empatia, i si es produeix, és que l'escriptor ha fet una molt bona feina. Tot sembla que està calculat (ben treballat): el moment històric de'”Escollida pels déus”, la trama, els personatges, el vocabulari, els diàlegs i el llenguatge que empren. Tal com està redactada pot ser llegida per un públic ben heterogeni. I no cal saber grec, les anotacions i aclaracions que Maria Carme Roca deixa al llibre el converteixen en un manual pel que fa a Empúries grega. I el final, com les bones novel·les no deixa indiferent, deixa satisfet al lector d'haver arribat i d'haver esbrinat tots els fils argumentals que Maria Carme Roca ens ha teixit. Què més puc dir? Té de tot i està ben fet. I qui sóc jo per fer aquesta crítica tan amable? doncs un lector, un lector agraït.

Ruta guiada a Empúries amb "Escollida pels déus."

Més que una ruta va estar tota una classe d'història. L'ha autora si no m'erro ha estat professora i a les fotos de més abaix es percep i molt. Es va presentar amb notes i ben preparada. Un escriptor que fa això demostra que estima molt bé tot el que fa. És tot un plaer que un autor comparteixi un moment del seu temps amb els seus lectors. A més n'aprenguem coses noves que no figuren als manuals de tota la vida.

La "profa” em dedica el llibre

La "senyo" tot esperant que la canalla pari atenció...

Cap a classe, es fa tard...

El port d'Emporion en l'època de la novel·la

Una explicació convincent

El que queda de l’Àgora

Discrepàncies, debat constructiu

Asclepi...

Ressenyes:
Els llibres del celler: http://elsllibresdelceller.blogspot.com/2011/02/escollida-pels-deus-de-maria-carme-roca.html
La cultura no val res: http://www.laculturanovalres.com/una-novel%C2%B7la-de-les-que-fan-historia/

L'Illa dels llibres: http://www.illadelsllibres.com/index.php/2011/05/03/entrevista-maria-carme-roca-presenta-escollida-pels-deus/
El cafè de nit: http://elcafedenit.blogspot.com/2011/11/escollida-pels-deus.html?spref=fb
Biblioteca d'Arbúcies: http://biblioarbucies.blogspot.com/2012/01/escollida-pels-deus-de-maria-carme-roca.html
Nosaltres Llegim: http://www.nosaltresllegim.cat/2011/escollida-pels-deus/
Columna: http://www.columnaedicions.cat/ca/llibre/escollida-pels-deus_12354.html

© "Escollida pels déus" Maria Carme Roca.
© portada del llibre, Columna Edicions
Text i resta de fotografies, Manel Aljama (juliol 2011)

Corrandes d'exili de Joan Oliver (Pere Quart)

2011-07-31T14:14:00.000+02:00

Corrandes d'exili (o més bé "com el vallès no hi ha res")

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida;

l’altre meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança

ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res"

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

Jona Oliver "Pere Quart", 1899-1986

25 anys sense Joan Oliver. El poeta, encara que també escribí teatre i prosa, de Sabadell, no s'ha perdut en l'oblit malgart. Encara resisteix el premi per narrativa d'humor Joan Oliver i el premi de poesia per a joves a nivells d'insituts de secundària. Per saber-ne més a la viquipèdia.

Manel Aljama (juliol 2011)

Lectura de La princesa de Jade de Coia Valls

2011-07-25T14:26:00.000+02:00

La prova de la vitalitat d'un país està en la seva producció literària. Un altre exemple amb Coia Valls i "La Princesa de Jade".

Sinopsi:

És l’any 551 després de Crist quan l’emperador Justinià, per desig exprés de la seva dona moribunda, l’emperadriu Teodora, organitza una expedició a la Xina per descobrir el secret més ben guardat de l’Orient. Per a aquesta delicada missió, l’emperador escollirà els homes més capaços i idonis del seu imperi: l’objectiu de Rashnaw i Tistrya –monjos nestorians–, de Xenos –teixidor de Corint– i del seu fill Úrian serà viatjar des de Constantinoble fins al sud de la Xina per apoderar-se a qualsevol preu del secret de la seda.

Tres dones, de diferents orígens, cultures i religions, marcaran el destí dels expedicionaris. Teodora, una antiga prostituta convertida en emperadriu de Bizanci; Najaah, filla del desert, una nòmada de la tribu Zaqîf, i Yu, una jove princesa de la dinastia Liang amb un ideari de vida bastit sobre tradicions mil·lenàries. Tres dones que s’enfronten a les normes establertes i arriben fins a les últimes conseqüències per portar a terme els seus somnis.

Una història de contrastos plena d’aventures que parla de l’amor, del risc i de la superació.

Manel Aljama (juliol 2011)

Tens un racó dalt del món

2011-07-20T20:34:00.000+02:00

Resum de la segona temporada d'aquest programa de Jesús M Tibau en Canal 21 que gràcies a la tecnologia es pot veure més enllà d'on les ones no arriben. Sí, a més de futbol, també es fa cultura, llibres, pintura...

Manel Aljama (juliol 2011)

Opció personal: Joan Margarit

2011-07-19T16:44:00.000+02:00

Estic preparant un article sobre el "nou tracte" que fan ja pràcticament tots els mitjans de la meseta, vers las les llengües "diferents" del castellà. Mentrestant, aqui us deixo una sucosa entrevista amb el poeta (i arquitecte) Joan Margarit.

El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral·lel de Miquel Giménez

2011-06-30T16:27:00.001+02:00

Miquel Giménez va presentar el seu últim llibre, "El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral·lel" en una llibreria amb personalitat pròpia: Nhoa Llibreria, són al carrer Sardenya 443 de Barcelona, en la frontera de Gràcia. Allà, a més de llibres, també es compra material escolar i, és clar, es fan actes culturals, com presentacions de llibres i exposicions de pintura. Tot un àmbit cultural que falta fa en aquest país.

Miquel Giménez porta una llarga trajectòria en el món de la ràdio i la televisió. A destacar la seva última etapa amb un programa de ràdio i sobre la ràdio para nens en edat escolar. Pel que fa el llibre i en les paraules que l'autor ens va dedicar, vam veure un tros més petit o més gran (en funció de les nostres edats) i de les nostres vides. Ha estat un plaer assistir a aquesta presentació.

Manel Aljama (juny 2011)

Pigalle

2011-06-21T11:10:00.001+02:00

A Teresa el lloc li semblava com un paisatge imperceptible on hi havia massa neu o potser eren massa primaveres a sobre les que li feien el cor fort. Allà, al bell mig del carrer, sense cap més recer de la intempèrie que els portals foscos i allunyats de les cantonades i dels llocs de pas on s'hi guanyava la vida. Aconseguia prou calés per pagar-se la vella mansarda a (Montparnas), un xic lluny dels carrers plens de dones en oferta i d'homes que només volien regatejar.

Aquell dia però, el fred era més intens que mai. Hi anava sola. Feia temps que estava sola i que no tenia cap arlot. L'últim macarró va ser denunciat i la va maleir. No tingué por llavors. Malgrat que eren les quatre de la tarda ja era ben bé fosc. Se li acostaren dos homes d'aspecte indefinit. No va esperar-se per veure què li volien. Simplement sentí por o potser una barreja de fred i de paüra. Ells hi anaven més ràpids. Intentà córrer però sense que es notés gaire. L'edat no perdona mai. Ja hi eren ben be a tocar-la. Es notava que fugia. Sentia el retruc de les seves sabates amb les llambordes. No queia neu, només fines agulles d'aigua. Passaren de llarg. El cor li anava a mil. Havia perdut l'esma, l'oremus i tot el què es pot perdre. Es va recordà del que li aconsellaven les altres companyes. Que s'havia d'anar pagant una assegurança mèdica i, a més a més, un "xulo" no era pas una mala inversió amb els temps que corrien, li deien. Ella no volia pas, esmerçar tots els diners que hi havia guanyat al carrer i suportant l'aire fred a les cantonades en uns quants babaus de bata blanca i un malparit de merda amb una navalla i quatre cicatrius al cos.

La pluja anava a més. Deixà de pensar en el passat. Parà l'orella. Un cotxe s'apropava. El fort vent l'havia deixat sense protecció. El paraigües només s'havia quedat amb les barnilles, el vent s'endugué la tela. Enrere quedava el glatir del seu cor només quan es veia passejar per la vorera de qualsevol carrer de Pigalle tot exhibint-se. D'això i dels dos homes que la perseguiren i passaren de llarg havien passat uns quants anys més i no pas primaveres, sinó hiverns, hiverns freds que la dugueren a fer cua davant del foc d'una olla escarbotada a l'entrada de Bois de Bolonge. Allà s'arreplegaven les pàries desterrades dels millors llocs i les estrangeres sense papers. El fred, l'intens fred li recordà un cop més aquell fred d'aquell darrer dia a Pigalle. Va ser el seu últim alè, fred i blanc. En el bosc on ningú coneix ningú però tothom sap qui es qui, les dones taparen el seu cos amb una manta mentre l'ambulància era de camí.

@ Manel Aljama (abril 2010)
Pintura: "Place Pigalle" de G. Mascart

Secret de dona

2011-06-12T23:41:00.001+02:00

Feia una ullada a llibres incunables abandonats a les llibreries especialitzades en llibres usats i d'ocasió del bulevard de Saint Germain. Malgrat això no se sentia estrany, sinó tot el contrari, un distingit cavaller interessat per la cultura. Jove, ben plantat, solter i amb una bona renda no havia de preocupar-se per figurar com la resta de petimetres contemporanis de la seva generació al París de finals del segle XIX. Allà la va trobar o més aviat va creure haver-la trobat. La dona dels seus somnis, alta, espigada i un cutis tan pàl•lid com el ros del seu cabell. Allà, a la llibreria La Ville, a tan sols uns quants i vells volums de filosofia de distància d' ell. Abandonà sobtadament el lloc, gairebé sense saludar l'encarregat. Ell va fer el mateix. Caminà rere dels seus passos. La perdí de vista. Va passar una setmana terrible. I quan ja estava resignat a no tornar a veure-la mai més, coincidiren en el ball benèfic que organitzava l'Ambaixador Britànic els primers diumenges de mes. Creuaren les mirades. Es van reconèixer. Sospirà ell. Ella es va mostrar esquiva i inaccessible. Però en aquella època això era normal en una dama. Encara així aconseguí dirigir-li la paraula i arrencar-li, amb cert menyspreu, una trobada per al divendres següent. La setmana li semblà eterna. Arribat el dia acudí al lloc convingut però ella no es presentà. Havia enviat un criat amb una nota. El jove no es va rendir i va seguir al lacai fins a casa seva. Trucà a porta. Ella el va fer passar i li demanà que no en fes preguntes. Va acceptar però suplicà veure-la de nou. Aconseguí una nova cita en un cafè discret, si és que es podria qualificar així, els establiments de la Rue de Comartin, a prop de l'Òpera. No les va tenir totes amb si a causa de la inútil espera i va manar al seu servent seguir-la durant aquell dia. L'assistent li va informar que la seva estimada havia visitat un habitatge de lloguer de la rue de Saint Honoré però que no li semblava un lloc ni molt menys de mala reputació. De tota manera ell pensà que ella ocultava un secret, un secret terrible i cruel. Es turmentà pensant si ella era una d'aquestes dones de lloguer de luxe. Era un mar de dubtes. A la tarda quan es van veure va treure el tema. Ella es va enfadar en saber-se espiada. Va marxar plorant sense prendre res. Ell però, continuà amb la incertesa. Desenganyat decidí partir per a Amèrica. Va estar uns dos mesos fora. A la tornada, penedit tornà a visitar-la, com per demanar perdó. Els criats li van donar la notícia. La senyora havia mort feia dos mesos, just abans que ell partís. Va entrar en una gran depressió, es negà a menjar i morí d'inanició. Ple de llàgrimes es dirigí a les cases de lloguer de la rue de Saint Honoré. Va colpejar al timbre. Va sortir la majordoma a qui va preguntar facilitant la descripció de la dona. Li va explicar que solia venir feia mesos. Ella preguntà si ell era un familiar. Es va atrevir a respondre que era el seu promès. La terrible pregunta va tenir a la fi la resposta més cruel:
—Venia sola, es ficava hores i hores a l'habitació llegint. Pagava les seves factures amb puntualitat. Fa dos mesos que no la veig.

Cada cop més fort

2011-05-31T19:20:00.000+02:00

Les cortines tapaven la finestra. Més que res per fer veure des de fora que a dins no hi havia ningú. Però ho sabien. Sabien que allà s’amagava el seu enemic. No se n’estaven de res. L’havien tolerat nou mesos, potser nou anys de decadència i d’obediència, atemorits per la por. Ja no en quedava de por, havien descobert que no existia i ni tan sols es podia mesurar. El solet de la tarda de maig grapejava les finestres intentant donar ànims i alegria a la gentada mitjançant el seu reflex daurat. La necessitaven, necessitaven l’ajuda, les coses havien arribat a l’extrem d’ara o mai, de caixa o faixa.

Mentre, a dins o més bé darrera de les estors polsoses, la suor havia deixat completament xop a aquell home de pocs cabells i blancs. Tenia l’aspecte d’haver-ne tingut molts pèls, d’haver estat un “melenut”, un hippy. Ara però estava a dalt, a l’altra banda. No gosà apropar-se, a la finestra. Romangué assegut a la gran taula de despatx, quiet com paralitzat. El seu pensament viatjà al passat potser llunyà o potser proper. Li vingué al cap una barreja de frases, proclames, cançons però res més, ni un gest, ni una carícia, ni un somriure. Res que fos alegre. Sense família, sol com un mussol. Girà el cap i trobà una fotografia feta no feia gaire temps amb el president del govern i la resta d’autoritats. La remor es convertí en un brogit on de tant en tant es podia escoltar algun crit i fins i tot aplaudiments. Es clavà a la cadira. Més soroll i més intents. La cridòria era cada cop més forta. Abans però no es podia distingir res. En canvi ara, creia sentir amb total nitidesa que deia quelcom com, “fora la policia de la universitat”, “fora la policia de la universitat”.

Ja estava tot fet. Cagat de por havia fet el cor fort tot just feia quinze minuts. havia premut el botó d’un telèfon prefixat. Era el de la policia on, s’havia identificat com a rector de la universitat i havia demanat l’ajut dels antiavalots, de tots els antiavalots, fins i tot de l’exèrcit si calgués.

Cal acabar amb aquest sistema

2011-05-28T14:02:00.000+02:00

Cal acabar amb aquest sistema, amb aquesta manera de fer les coses. Cada vegada hi haurà més gent, cada vegada serem més perquè cada vegada hi ha més gent que no té res, res a perdre perquè per perdre ja ho ha perdut tot. Així tots cap a la plaça!

Podran dir el que vulguin: bombones, vengales... Al 1968 es demanava de tot, ara en canvi demanen coses senzilles: repartiment de vots proporcional, llei hipotecària nova, un futur...

© Manel Aljama (maig del... 2011)

Indigneu-vos (1)

2011-04-17T13:44:00.000+02:00

Un vol d'Iberia (anada-tornada) Barcelona - Brussel·les en Business Class: 1297 €. El mateix en turista amb Vueling: uns 150 €. Amb la diferència de cada viatge d'un eurodiputat en classe bussines, es paga un mestre durant 20 dies. Publica'l si estàs a favor que els polítics retallin... totes les seves despeses.

Per una ensenyança i una santiat dignes.

(Cadena que circula pel Facebook, abril 2011)

Sense Paraules i sense vergonya

2011-02-20T00:06:00.000+01:00

Sembla mentida que ara que es poden veure canals de ben lluny, una part de ciutadans no puguin veure la televisió veïna. Això és un atemptat a la llibertat d'expressió. En castellà els hi dedico: "quien a hierro mata..."

Youtube en català, ¡com ho sàpiga l'assessor!

2011-01-20T12:06:00.000+01:00

Youtube ja està disponible en català canviant la configuració del lloc o directament, si el programa navegador estgà en català. Us deixo el dibuix de FER pel diari Avui

© Manel Aljama (gener 2011)
© Dibuix de FER en Diari Avui electrònic, 20-1-2011

No "empuchis"

2011-01-07T00:14:00.000+01:00

Escoltat en Catalunya Ràdio el 5 de gener de 2011: l'ha "empuchat" (referint-se a un jugador probablement de futbol).

El millor de tot és avui 6 de gener de 2011 en COMràdio, al matí. El periodista pregunta als actors de "El mètode Grönholm":

—D'aquesta obra, quantes obres n'heu fet?

—Hem fet més de 800 representacions...

Crec que la llengua és viva i que no tothom ha tingut oportunitat d'aprendre. Però es suposa que aquests periodistes han tingut la oportunitat de fet bona part de la seva educació en català i això és massa. Un periodista que no sap la diferència entre obra, representació i funció cal que s'ho faci mirar...

Ens ocupem de la seva salut

2011-01-04T13:27:00.000+01:00

(Equip d’acció ràpida)

En una comissaria de policia de barri, el sergent llegia un correu electrònic que acabava de rebre de la Caserna General de la Brigada General de Protecció del Medi Ambient depenent de la Secretaria General d’Ordenació de la Conducta i la Moral dels Ciutadans. El document era un recull d’ordres que s’havien d’executar de forma immediata. Tot seguit agafà el telèfon i cridà el caporal que es presentà en un tres i no res tot saludant en forma militar. Li ordenà que descanses mentre comença a llegir el paper.

—Hem rebut ordre d’actuar durant les properes setmanes contra tota manifestació que atempti la salut de les persones i animals i, violi les ordenances municipals, autonòmiques i estatals en matèria de fums i agents contaminants, dins de la nostra demarcació. Per això reunirà vostè tots els efectius de que disposi i organitzarà patrulles de quatre homes que, armats i preparats pel que pugui succeir, recorreran totes les diverses zones en que tenim competències —digué el capità.

No calgueren més paraules. El caporal es retirà. D’immediat l’establiment policial era ple de moviment escales amunt i avall fent els preparatius per fer la batuda. En pocs minuts tots els homes que composaven el destacament eren dins dels seus furgons antiavalots i vestits amb armilles antibales i cascos. Totes les armes de foc estaven degudament carregades i a punt per entrar en servei. Sortiren tots els vehicles en filera, com una processó. Poc a poc s’anaren dispersant a cada travessera de l’avinguda principal.

El furgó on hi anaven el capità i el caporal tombà per una avinguda cèntrica. S’aturaren just abans d’una parada d’autobús. El motor restà en marxa deixant una densa fumera negra. Tothom a dins tenia els ulls fits a la gent que esperava l’autobús. De sobte localitzaren un infractor de la llei. Bé un presumpte infractor de la llei.

—Sergent, objectiu localitzat, prepari els homes per intervenir —digué el capità.

Com si fossin els passos d’una dansa coneguda, tots alhora, carregaren armes, ajustaren armilles i abaixaren les viseres. Sortiren del furgó amb ímpetu i voltaren el presumpte delinqüent.

—¡No es mogui, infractor de la llei! —ordenà un policia.

—¿Que fa, desgraciat? No veu que posa en perill la salut dels ciutadans —afegí el sergent com recolzant l’acció. L’home, que esperava com tothom l’autobús a la parada, no els feu cas i obrí l’encenedor i el dirigí cap a la seva cigarreta. Rebé un cop de porra al front que li féu un trau de considerables dimensions i se li caigueren junts la cigarreta i l’encenedor. No gaire lluny d’allà uns lladregots trencaren la lluna d’un aparador i s’endugueren tot el que hi havia.

—En aplicació de l’article 19999 de la vigent Llei de Protecció de la Salut i el Medi Ambient vostè queda detingut i serà posat a disposició judicial per infractor reincident i resistència a l’autoritat —Diguè el caporal. L’home tot sagnant i assegut al terra, no entenia res del que passava.

—¡No posi aquesta cara, home! —li digué el capità de la patrulla—, ¿Que no veu que ens ocupem de la seva salut?

Diàleg d’un ciutadà amb un imbècil

2010-12-31T13:19:00.000+01:00

CIUTADÀ: Voldríem tenir seleccions esportives pròpies.
IMBÈCIL: Lo siento caballero, eso es un privilegio reservado a los estados.
CIUTADÀ: Voldríem administrar els nostres aeroports.
IMBÈCIL: Lo siento caballero, eso es un privilegio reservado a los estados.
CIUTADÀ: Voldríem que els jutges coneguessin la llengua autòctona.
IMBÈCIL: Lo siento caballero, sólo están obligados a conocer la lengua del estado soberano.
CIUTADÀ: Voldríem administrar la justícia “local”.
IMBÈCIL: Lo siento caballero, eso es un privilegio reservado a los estados.
CIUTADÀ: Voldríem ser un estat
IMBÈCIL: Lo siento caballero, eso es un privilegio reservado a los estados...

(c) Manel Aljama (desembre 2010)

Nota de l'autor: Qualsevol coincidència amb la realitat és casual.

Corasón loco...

2010-11-29T18:06:00.002+01:00

Video: http://www.youtube.com/watch?v=kVge-sU9oCQ&feature=player_embedded

Res més adient pel entendre la patacada prevista i previsible del PSC: "corasón loco". I és que a Madrid no ens entenen. Si fa anys el Guerra es sorprenia quan Pujol guanyava per majoria, ara són altres que fan el mateix. I es no es poden mantenir dues patries i no estar "tocat de l'ala".

Corasón loco (per La Trinca)
No en puc treure l'entrellat,
"corason loco"
jo no sé qui t'ha enredat,
menjant-te el coco.
I és que no me'n sé avenir
com això no et fa patir, ni t'atabala,
És difícil esbrinar
com es poden mantenir
dues pàtries i no estar: Tocat de l'ala!.
Això ens passa als de per aquí
i als d'algunes altres zones
que mantenim dues pàtries
com qui manté dues dones.
Una pàtria és la parenta
que m'hi van casar per força
i no em deixa divorciar,
és una dona dolenta
que m'esbronca i m'estomaca
i que em parla en castellà.
L'altra pàtria és la fulana
perquè a mi em dóna la gana,
perquè ella em té el cor robat.
Tot i que algunes vegades
quan anaven tan mal dades
l'he estimada d'amagat.
Te'n faré cinc cèntims més,
que si molt no m'equivoco
encara no has entès res,
"corason loco". -bis-
Una pàtria em fiscalitza,
m'inspecciona, em fa la guitza
i em té el jornal controlat.
I com una sangonera
m'escorcolla la cartera
fins que em deixa ben pelat,
i ara surten manifestos
on expliquen quatre llestos
que ja m'estic excedint
i vomiten la parida
de que som jo i la querida
els qui l'estem oprimint.
Vet aquí el meu embolic,
"corason loco",
jo també fa temps que estic:
Trencant-m'hi el coco!.
Qui és el burro que et va dir
que a mi això no em fa patir
ni m'atabala?
Jo tampoc no veig gens clar
com es poden mantenir
dues pàtries i no estar:
Tocat de l'ala!.
© La Trinca

Audio: http://www.goear.com/listen/eb66d9a/corason-loco-la-trinca-la-trinca

Manel Aljama (novembre 2010)

De 0 a 10: -10

2010-11-22T00:34:00.004+01:00

Haurien d'existir vots negatius. No dono aquest any el meu vot a cap formació. CAP.

Mas: Potser ha aprés la lliçó. Espero que no caigui en el victimisme malaltís de Pujol i ho faci més bé. Guanyarà.
Montilla: Plega! Per fer mans i mànigues per mantenir la cadira. Va pactar contra natura donant-li interior als okupes i la resta als en principi “ independentistes”. Ha quedat ben retratat a Madrid. Allò de l'orgasme, és ciència ficció oi?
Saura: Mossos, bombers, limitació de velocitat, sort que se'n va. El seu succesor em recorda els ciclistes que no s'aturen als semàfors...
Carod Rovira: Impresentable, amb molt poca talla per ser home d'estat i aguantar les provocacions de Madrid. Un polític de taberna. Puigcercós...
Ciutadans: El nen que no van voler al PP. Que plegui
La candidata del PP: Impossible acontentar a Espanya i Catalunya. Que plegui
Laporta, el trepa o potser “el Berlusconi” català. Quina collonada i quin favor a fet al nacionalisme seriós. No l'han volgut a cap partit i ha creat el seu. Que n'aprengui!
Carretero: Sembla honest i treballador però així no es fa res.
Nebrera: està marcada per ser del PP i haver-se empassat molts atacs a Catalunya. No cal que es tregui la tovallola...

Menció especial negativa per:

Pujol: Potser va fer massa país i va administrar poc país... Es va equivocar en no fer un compromís amb Espanya per després deixar-se recolzar pel PP. Es va queixar massa.
El tripartit: Per fer un estatut impossible per blindar unes lleis agafades amb pinces i que ara s'estan derogant.
El nou estatut: No sóc advocat ni llicenciat en dret però gràcies a que he fet oposicions conec la constitució i de lluny, amb l'estatut tens per ficar-hi cullerada. A més, es deixa ben clar que una consulta com la dels sobiranistes no es pot fer a nivell territorial, és a dir, dins de la "consti".

On volen anar aquests candidats, gairebé tots fregant o passant la cincuentena i assessorant-se amb nens sense experiència? Així surten els videojocs “piñao piñao” matant independentistes...

© Manel Aljama (novembre 2010)

Els polítics són NI-NIS

2010-11-18T10:04:00.000+01:00

Reproduexio una carta adreçada al Hble. President de la Generalitat de Catalunya i publicada en http://joanguellserra.blogspot.com/2010/11/carta-de-disculpa-al-president-montilla.html

CARTA DE DISCULPA AL PRESIDENT MONTILLA

Molt Honorable President Montilla,
M'he assabentat que ha destinat 20.000.000 d'euros perquè 5000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s'impulsen mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s'han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda. És per això que m'agradaria demanar-li disculpes.
Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d'educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l'execrable formació en idiomes en horari extraescolar. Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.
Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable.
També vull aprofitar l'avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s'aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i ...sí; tenen una hipoteca. Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m'alleuja la consciència.
Té tot el meu suport per acabar d'eradicar valors com l'esforç, el sacrifici i l'excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa, són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi's amb la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d'atur juvenil: quins ignorants!!
Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l'esperança perquè a la nova generació que puja no l'haurà d'ajudar tant; s'estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.

Cordialment,
Joan Güell
03 novembre, 2010

P.D. Prego que disculpi el fet d'haver après a escriure sense faltes d'ortografia.

Tenia preparat quelcom semblant però un cop més m'han avançat :D La propera entrada anirà dedicada a valorar el planter de personatges públics que tenim. Avanço la nota mitjana entre 0 i 10: -10

Tarradell any 2012

2010-11-01T19:55:00.001+01:00

Aquest substantiu no vol dir “Taradell” mal escrit. No, és el nom de la futura ciutat que formaran Tarrasa i Sabadell. Ja hi som! el lector dirà -i si és de Terrassa més-, que hi ha una falta d'ortografia. És clar, el, nom no m'ho invento pas jo. És que això es decidirà a Madrid i és clar, des d'un “ministerio”. I ja se sap que quan el “funcionario del ministerio” decideix quelcom, això, va a missa (mai millor dit) i a més, sempre és constitucional. De fet Sabadell es deu molt als “ministerios” des que es s'annexionà part de Sant Pere de Terrassa i altres municipis al segle XIX.

¿Quan passarà això?

Començarà l'any que ve i culminarà durant el 2012. Tot començarà amb la desfeta del PSC en les eleccions del 28-N. Els barons catalanistes començaran a abandonar la nau deixant el partit a mans del PSOE. Després en les municipals rebran una altra cop i aquesta vegada canviaran de nom el partit. Però quan la cosa anirà més malament per a Catalunya serà a partir de les eleccions generals del 2012. La crisi econòmica agreujada més aquí que en qualsevol lloc farà que sigui possible un pacte PP-PSOE i que d'una vegada per totes es recuperin les competències autonòmiques. Així, TV-3 i “Ràdio Catalunya” deixaran d'emetre ja que “la programación en lenguas vernáculas de la televisíón estatal es suficienteara cubrir el acervo cultural español”.

Si fem un cop d'ull a la premsa del moment ens trobarem notícies com aquestes:

El deute del Barça és tan gran i difícil de determinar que s'ha anomenat una comissió gestora presidida per un jutge de Salamanca.
Laporta i altres independentistes s'han exiliat en un paradís fiscal.
Els partits independentistes encara no s'ha posat d'acord en les sigles de la nova formació pels propers comicis. CiU en vol formar part.
Artur Mas farà de professor a la Universitat de Columbia i Jordi Pujol torna a la política.
El RACC ha estat obligat a fusionar-se amb el RACE ja que són tots dos “reials”.
La llengua vehicular tornarà a ser l'espanyol. El col·lectiu d'emigrants llatins recolza la mesura.
El Palau de la Música és ara “Palacio de la Musica Española de Cataluña”
La Sardana és ara un racó temàtic en el Museu d'Història de Catalunya.
Les restes romanes de Tarragona seran traslladades peça a peça a Salamanca on junt amb l'aqüeducte de Segòvia faran un parc temàtic, ho sento Olga!

No em feu gaire cas ja que es tracta d'un malson etílic i és molt difícil que pugui ser realitat algun dia... ??

Roger Mas - El Calavera

2010-10-31T20:31:00.002+01:00

L'enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=QO5UxQP7Kws

Cercava sota les pedres

2010-10-16T19:18:00.000+02:00

A la ràdio es sentia la veu de tabac d'un locutor que parlava en to seriós, circumspecte i dogmàtic. Aquests sons, però a ell no li arribaven. Perquè els notés havien de ser molt fins, extremadament aguts. Llavors era molt jove i es dedicava a córrer sense preocupar-se gaire pel soroll, i, ni tan sols per les ordres. El menjar sempre estava a punt. Jugar, dormir i poca cosa més. Era feliç. Què més volia! Si es portava malament es quedava sense jugar i sense sortir. D'allò més normal. Si hi havia estat obedient i fidel tot eren premis. Ara i adés podia jugar i respirar l'aire fresc i pur dels camps que encerclaven la casa.

Al seu voltant tot canviava encara que ell no ho percebia. Els uns i els altres, com en un espectacle de titelles gegant, anaven sortint de l'escena. Quan això succeïa, la resta d'habitants vestia de negre i es passava una nit en blanc. Però després tot tornava a ser com sempre, encara que amb un de menys. Feia el cort fort cada vegada que passava una cosa així. Sense gairebé saber com, havia reduït el ritme de la diversió però seguia tenint la mateixa gana que de petit. Però ell no reparava massa tot això. Era fidel a la seva rutina, com un esclau lligat a la quotidianitat i que per mandra o comoditat ni tan sols intenta trencar el fi i delicat fil que uneix les obligacions amb les satisfaccions. Amb la seva mirada buscava el contacte amb el seu entorn, però poques vegades tenia èxit. Com de naixement no podia parlar, el llenguatge dels gestos va ser sempre el seu mitjà de comunicació. A poc a poc els altres van anar desapareixent fins que un dia es quedà sol i marxà d'aquell lloc. Sense ningú que es fes càrrec la ballà magre vagant desorientat pels carrers. De tant en tant freqüentant la companyia ocasional d'altres com ell fins que un dia com per casualitat ensopegà amb la casa. Amb prou feines hi entrava llum i semblava completament deshabitada.

No sabia quant de temps havia passat des de llavors. No entenia res. Ja era bastant gran i se sentia cansat per poc que fos l'esforç. Fins hi tot una mica de pols li feia esternudar. Però es va posar a buscar i no va parar de donar voltes per tots els racons. No sabia per què però no parava de recórrer tots els passadissos i habitacions. Si hagués pogut hauria tornat a buscar sota les pedres. Al final, esgotat i sense resultat es sentí sol i abandonat i es va estirar a ploriquejar. La infància feliç amb la menjadora plena i les carícies estaven ja en un recòndit racó de la memòria, gairebé perdudes. Tenia els ulls humits i la visió era molt borrosa. Cregué veure com unes llums blanques que sortien de les parets. No tingué por. Remenà la cua i es deixà acaronar No va tenir forces per bordar d'alegria i deixà anar el seu darrer sospir.

Dedicat a en Tupi, el gos de la meva amiga Núria Casajuana. Els millors homenatges s'han de fer en vida i així he fet.

© Manel Aljama (octubre, 2010)
© Foto Marta Aljama (gener 2008), editada electrònicament.

Només jazz (Concert d'Afro Blue al Griffin)

2010-10-04T00:09:00.000+02:00

Amb el concert d'Afro Blue, el passat dijous 30 de setembre va arrencar la temporada de dijous de Jazz al veterà (més de 40 anys) i autèntic pub Griffin de Sabadell. Hen d'estar contents de tenir un lloc que de manera continuada es dedica al Jazz en una ciutat on la cultura sembla ser un eufemisme. Sense anar més lluny a Cerdanyola del Vallès tenen un festival internacional de Blues, i, és clar, estem a la vora de Terrassa, la capital del Jazz.

Van començar amb el seu clàssic i que els hi serveix de sintonia: Me siento Flex i van demostrar el que són: músics molt experimentats amb currículums de professor, dic de mestre. Van versionar de manera molt digna alguns temes de Michael Jackson. Entre el públic hi havia gent jove (menys de 30), quelcom encoratjador. El grup porta 10 anys en la carretera i això també és encoratjador. Si en voleu saber més, aquesta és la seva web: Afro Blue

Diuen que el jazz només és per escoltar-lo en directe. Pot ser. El cert és que al final d’aquest concert en tan entranyable lloc tothom surt content, carregat d’energia i amb un somriure al llavis i és que un bon concert de jazz pot ser molt més bo que qualsevol altra cosa.

Com en La Vida de Brian

2010-09-27T00:18:00.001+02:00

(c) de Monty Phyton at Youtube (http://www.youtube.com/watch?v=gb_qHP7VaZE).

Per a mostra aquí una transcripció lliure i adaptada a l'any 2010 de l'era cristiana.

EXTERIOR Amfiteatre romà, per exemple el de Tarragona.

P. G (Pla general el circ, la càmera s'acosta)

Ara P.P. (primer pla canviant segons qui parla)

BRIAN: Vosaltres sou de Solidaritat Catalana?

REG: Solidaritat Catalana? Nano! Nosaltres som de Reagrupament i no dels traïdors d'Esquerra o el malparit del Laporta que és... que és...!

FRANCIS: Imbècil.

REG: Això!

BRIAN: Puc... puc unir-me a vosaltres?

REG: No. Ves a pastar fang!

BRIAN: No en tinc ganes de vendre aquesta merda espanyola! Odio els espanyols tant com qualsevol altre!

Tots els de Reagrupament: Shhhh! Shhhh! Shhh! Shh! Shhhh!

JUDITH: Estàs segur?

BRIAN: Totalment!

REG: Escolta. Si de debò el que vols és unir-te a Reagrupament has de odiar més que els espanyols...

BRIAN: Ja els odio prou!

REG: Escolta, has d'odiar més que els espanyols els de Solidaritat Catalana i els d'Esquerra...

I d'un film que tant m'agrada no podia menys que reproduir el guió original:
Escena 7 : Join the People's Front of Judea!
BRIAN: Are you the Judean People's Front?
REG: Fuck off!
BRIAN: What?
REG: Judean People's Front. We're the People's Front of Judea! Judean People's Front. Cawk.
FRANCIS: Wankers.
BRIAN: Can I... join your group?
REG: No. Piss off.
BRIAN: I didn't want to sell this stuff. It's only a job. I hate the Romans as much as anybody.
PEOPLE'S FRONT OF JUDEA: Shhhh. Shhhh. Shhh. Shh. Shhhh.
REG: Stumm.
JUDITH: Are you sure?
BRIAN: Oh, dead sure. I hate the Romans already.
REG: Listen. If you really wanted to join the P.F.J., you'd have to really hate the Romans.
BRIAN: I do!
REG: Oh, yeah? How much?
BRIAN: A lot!
REG: Right. You're in. Listen. The only people we hate more than the Romans are the fucking Judean People's Front.
P.F.J.: Yeah...
JUDITH: Splitters.
P.F.J.: Splitters...
FRANCIS: And the Judean Popular People's Front.
P.F.J.: Yeah. Oh, yeah. Splitters. Splitters...
LORETTA: And the People's Front of Judea.
P.F.J.: Yeah. Splitters. Splitters...
REG: What?
LORETTA: The People's Front of Judea. Splitters.
REG: We're the People's Front of Judea!
LORETTA: Oh. I thought we were the Popular Front.
REG: People's Front! C-huh.
FRANCIS: Whatever happened to the Popular Front, Reg?
REG: He's over there.
P.F.J.: Splitter!
GOLIATH: [pant pant pant] Ooh. Ooh. I-- I think I'm about to have a... cardiac arrest. Ooh. Ooh.
SPECTATOR: Absolutely dreadful. Hmm.
CROWD: [cheering]
REG: Yes, brother! Ha ha. What's your name?
BRIAN: Brian. Brian Cohen.
REG: We may have a little job for you, Brian.

I és que la realitat supera sempre la ficció. Com deia el grup La Trinca en una cançó, els indis de tenen una retirada amb el poble català. Crec el Poble jueu de l'any 30 també. O potser tot plegat això de l'independentisme s'ha quedat ja com el famós camarot dels germans Marx...

Recopilat per Manel Aljama (setembre de 2010)

Dia de la teta: La mamella catalana

2010-09-22T23:12:00.001+02:00

M'ha arribat per email i en format de word. Tenia preparat una altra dedicada als partits polítics catalans. Ho deixaré per demà o potser demà passat.

La teta catalana, un exemple de generositat

De mamelles n’hi ha de molts tipus: grans, petites, dures, tobes, flàcides, terses, suaus, aspres. Amb el mugró gran com un ou ferrat, o petit com un botó, relaxat o de punta.

Però si n’hi ha alguna que destaca pel seu caràcter acollidor, amable i generós és la teta catalana.

Prou ho saben els espanyols que des de fa més de 300 anys s’hi han estat alletant, que l’han espremut per treure-li tota la llet possible.

La teta catalana, la dida d’Espanya, que ha alletat a milions d’espanyols, sense repòs, incansable, inesgotable, generació rere generació.

Però la teta catalana està cansada. Ja no és aquella teta jove, innocent, jovial, sempre oberta a què tothom s’hi amorrés, sempre a punt per acollir qualsevol boca assedegada de nutrients.

Finalment la teta catalana s’ha vist el cul i no està disposada a continuar sent la font d’aliment d’aquells que durant tant de temps l’han maltractada, l’han insultada i l’han vexada.

Ara ja té molt clar que no vol que cap veí continuï aprofitant-se de l’esforç que li suposa haver de tenir el pit a punt cada dia, ple a vessar, perquè tothom qui vulgui s’hi amorri a plaer, sense donar-li ni tant sols les gràcies.

Per això, la teta catalana s’ha alçat, amb els mugrons enlaire, desafiant el cel, per cridar ben fort:

Adéu Espanya! Aneu a mamar-la a un altre lloc.

Consta publicada des del juliol en aquest lloc http://aneuacagar.blogspot.com/2010/07/dia-de-la-teta-la-mamella-catalana.html per Pere Llufa.

¡Festa Major!

2010-08-31T19:40:00.000+02:00

Ja és festa major

i com cada any,

els nostres gestors

ens han preparat:

aixecada de castells

aixecada de camisa

i baixada de pantalons.

Alegria, alegria

¡que és festa major!

Vaig anar a una web d'un organisme de l'Administració a descarregar els drets dels ciutadans i contribuents i em va sortir això:

Em podeu ajudar i dir-me on està l'error o qué és el que funciona malament?

Any 2075

2010-07-23T09:49:00.001+02:00

L'estança era ampla i molt lluminosa. Els finestrals eren tapats per cortinetes blanques que deixaven veure el net cel exterior. Es tractava de la setena planta del magnífic hotel Excelsior de Dubai. La totalitat de les noies no perdia detall del programa de televisió. Era un canal temàtic, d'aquests dedicats a la història. Era el seu temps lliure i hi tenien restriccions. Bé, donaven per fet que tot allò que podien accedir-hi no estava pas prohibit. Quan utilitzaven algun dels ordinadors dels que disposaven havien advertit que algunes direccions no eren accessibles o més ben dit d'una altra manera; estaven prohibides. Molts, des de fora, havien arribat a la conclusió que aquelles dones vivien en una presó de vori però la realitat era que estaven ben segures i a recer de qualsevol violència més enllà de la seva ben remunerada feina. Tot el que havien de fer era restar en aquella planta especialment adaptada del luxós hotel i sempre a disposició del seu patró. El contracte era ben senzill i amb poques clàusules. Si calien més l'Emir de Dubai les hi afegia i punt. Elles si més no ja havien fet el cor fort a canvi d'una important suma diners per un sol any d'estada enmig d'eunucs.

El documental mostrava unes imatges molt antigues, de gairebé un segle d'antiguitat on es veien milers de noies que en diverses i contaminades ciutats cremaven els sostenidors. Hi apareixien també innombrables banderes de color violat. Tot això deia la veu "en off", va succeïr el 1975, l'Any Internacional de la Dona. Les concubines de l'Emir estaven astorades i no es perdien cap detall. Es deia que era la manera com l'ONU pretenia obrir els drets fins llavors masculins al col·lectiu femení. De sobte, l'emissió s'interrompí. L'eunuc encarregat de l'harem havia desconnectat el televisor.

Anna Roig i l'ombre de ton chien a Sabadell

2010-07-18T20:59:00.001+02:00

El divendres passat vam gaudir d'un concert excepcional, el d'Anna Roig i l'ombre de ton chien, tot dins del festival d'estiu de Sabadell, 30 nits, i sobretot, gràcies a l'encert de l'Alliance Française de Sabadell, per buscar música i propostes culturals veritablement valuoses i innovadores.

Anna Roig i l'ombre de ton chien començaren fent interpretacions de clàssics francòfons però que en el seu primer compacte estrena títols propis en català, francès i castellà. Tant la cantant com els músics demostren professionalitat i un gran domini de l'escena. Sovint grups d'aquest tipus cauen en el divisme del cantant. No és així. Aquí els músics són molt bons i donen el seu toc a cada peça. El so és natural, millor en directe que en estudi i, això sí, sense artificis i trucs d'altres èpoques que quedaven molt be al vinil però que eren molt complicats de reproduir en un concert.

Durant l'actuació ens van regalar perles de Brel o temes eurovisius com "Poupée de cire" de France Gall o "Comment te diré adieu" de Françoise Hardy. El seu èxit recent “Je t'aime” se'l van deixar pel bis final. Un cop acabat el repertori propi començaren a improvisar èxits en francès de sempre amb gran domini de l'escena. Cal afegir que cada tema era interpretat com si es tractés d'una dedicatòria personal al públic.

Tot això també ha estat possible amb l'esforç divulgatiu del programa de COMRàdio, el Boulevard de la cançó francesa que dirigeix i presenta Enric Cusí. Si en voleu tenir línia directa amb aquest group el podeu trobar a la xarxa, MySpace i Facebook: http://www.myspace.com/annaroigilombredetonchien

Vaig Conèixer en Dakh! de Glòria Marín

2010-07-02T14:16:00.000+02:00

El llibre tracta d'una noia de Sabadell que estiueja a Sitges on té una amiga. A la tornada de vacances coneix un noi de color al seu institut. Aquest fet farà canviar les seves vides.

Es tracta d'un llibre innovador i alhora intel·ligent. Malgrat que potser no sigui la primera obra literària on apareixen els correus electrònics, es novetat que els diàlegs i els capítols tenen el format de “email”. És intel·ligent quan la seva temàtica i brevetat el fan fàcilment llegible per part de molts joves que es troben en l'edat d'abandonar la lectura voluntària.

Si s'ha de criticar alguna cosa és precisament això, la seva brevetat. Potser uns quants correus electrònics més no li sobren. Però com he dit abans aquesta simplicitat forma de les pròpies característiques del llibre, ser breu.

Si bé està enfocat a l'adolescent o aquell noi que acaba de començar l'ESO, es també molt indicat pels pares. Glòria Marín ens ensenya un fresc bastant fidel de la generació que ara té entre tretze i quinze anys, els més difícils de la llarga travessia de l'adolescència.

Per conèixer més d'aquesta autora sabadellenca podeu visitar la seva pàgina: http://gloriamarin.cat/

Manel Aljama (juliol 2010)

12 homes sense pietat

2010-06-20T23:58:00.000+02:00

Tot un clàssic del teatre que qui més qui menys només ho ha pogut veure en la tele en blanc i negre. El cinema sovint s'ha nodrit de grans èxits del teatre que convé tenir present: La gata sobre la teulada de zenc, Qui té por de la Virgínia Wolf?, Un tramvia anomenat desig...

El proper diumenge acaben les representacions. Els actors que per amor a l'art i per tant al teatre estan tots excel·lents i professionals. Els mitjans sobris i modestos: El Teatre del Raval. I per què més? Si a la fi és com diu aquell bolero “la vida es puro teatro”, és a dir, tant real com la vida mateixa.

Manel Aljama (juny 2010)
Imatge: full informatiu de l'obra capturat electrònicament.

Llum de Taverna

2010-05-24T00:16:00.001+02:00

Foto: cartell de l'espectacle
Espectacle de teatre produït per La Càmara Teatre de Rubí (entre bambolilnes)

Busques la teva vida

al país del paradís perdut.

Recorda les fronteres que has passat

i si un dia és el teu sant

amaga el teu nom, que no et trobin

(de Magada Papadaki, traduït per Mireia Miguel i Castejón)

He tingut el plaer d'assistir a una peça de teatre exquisida, d'aquestes que s'anomenen de petit format on lluny d'estridències i de recurs fàcil televisu he passat una bona estona. Espero i desitjo que les representacions es prodiguin. Els actors: Neus Lozano, Fran Rueda, Manu Fuster, Roser Tutusaus, Isabel Blasco, Mero Sans i Carme Jiménez et transporen fins una tarverna on, a través de la poesía de Segarra, Kavafis i Berta Serra, on amb la seva veu compartirem el seu petit paradís perdut. No marxareu però amb tristor. Tampoc serà una frivoliat. Serà d'alló més intimista. El discurs, el ritme, el piano, la senzillesa de l'escenografia, la tavernera i les seves cançons, et transportaran a el seu país petit perdut o no particular.

La veu de LLuís Llach, aqui no queda tan bé com la sensual i atractiva tavernaera d'aquest muntatge. Ella sí que ens porta a La taverna del mar

També, amb poemes com aquest, ens fa volar, en el petit temps que dura l'espectacle.

Recorda, cos...

Cos meu, recorda

no solament com t'han arribat a estimar,

no solament els llits on has jagut,

sinó també aquells desigs que per tu

lluïen dins els ulls obertament

i tremolaven dins la veu -i algun

fortuït entrebanc els va fer vans.

Ara que tot això ja són coses passades,

fa gairebé l'efecte que també als desigs

aquells vas ser donat -ah, com lluïen,

recorda, dins els ulls que se't clavaven,

com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.

I el text original (en grec):

ΘΥΜΙΣΟΥ, ΣΩΜΑ...

Σώμα, θυμήσου όχι μόνο το πόσο αγαπήθηκες,

όχι μονάχα τα κρεββάτια όπου πλάγιασες,

αλλά κ εκείνες τες επιθυμίες που για σένα

γυάλιζαν μες στα μάτια φανερά,

κ ετρέμανε μες στην φωνή — και κάποιο

τυχαίον εμπόδιο τες ματαίωσε.

Τώρα που είναι όλα πια μέσα στο παρελθόν,

μοιάζει σχεδόν και στες επιθυμίες

εκείνες σαν να δόθηκες — πώς γυάλιζαν,

θυμήσου, μες στα μάτια που σε κύτταζαν·

πώς έτρεμαν μες στην φωνή, για σε, θυμήσου, σώμα. K.Π. Kαβάφης

Aqui podeu escoltar una versió no tan encertada com la del muntatge:

Un cop més, felicitats a tota le gent que fa teatre d'aquesta manera. Paga la pena i molt.

Recopilat per Manel Aljama (maig 2010)

La darrera carta d' Alice

2010-04-21T19:04:00.000+02:00

La velleta parlava mentre dormisquejava o potser que dormís mentre parlava. La néta romania immòbil. No estava molt segura del que acabava d'escoltar. La seva àvia s'havia expressat amb la veu baixa, mussitant. “Esperaré que es dormi per a sempre”, decidí la noia mentre s'asseia en una butaca. L'habitació era acollidora encara que sense luxes. La llum era tènue. Aquell casalot en Kent era modest, a pesar que amb les rendes obtingudes per la venda de la mansió londinenca i la subhasta del manuscrit, la dona podia haver adquirit quelcom una mica millor. Potser si no hagués perdut dos fills en la guerra s'hagués donat més luxes. Això era el que pensava la néta mentre vigilava si la octogenària encara respirava.

Quan va exhalar el seu últim hàlit l'hereva pujà a les golfes. Aixecà la tapa d'un bagul. Apartà alguns vestits i allà estava, una llauna metàl·lica que podria haver contingut galetes. La va obrir amb cura. Era el petit tresor que només ella coneixia de boca de la difunta. Allí estaven intactes les cartes no enviades de la seva àvia. Va sentir un calfred. Va poder més la curiositat. Acostà els seus dits tremolosos amb cura, tenia por que no anés a esguerrar aquella relíquia. Trià una fulla a l'atzar, la primera. Es va posar a llegir en veu baixa:

“Estimat Charles:
No sé com començar i tampoc on ets ara. Espero que et trobis bé. M'agradaria que poguessis llegir aquesta carta, però Déu, tu i jo sabem que això és impossible. Fa ja més de quaranta anys que no hem tornat a parlar. Però avui noto que aviat arribarà la meva hora. Sí, i tal vegada qui sap si ens tornarem a veure. A l'altre costat del mirall. Com tu vas escriure. Encara recordo la primera vegada. Era un mes d'abril... ho recordo amb claredat, però no és un record meu. És el que els meus pares em van explicar. Sí, va ser un dia 25 i de l'any 1856. Charles, tenia quatre anys! Jo només em recordo de la teva mirada captivadora. Dels teus llavis i del teu poder d'atracció. Fins llavors no havia més home en la meva vida que el meu pare. Tenia quatre anys, Charles. Ho sents Charles? Tan jove que era per descobrir l'amor! Bé jo no sabia tampoc llavors què era això de l'amor. Per què vas deixar d'escriure'm? Jo creia que m'estimaves. Però jo era molt jove. Era molt nena. No saps quant vaig odiar aquell maleït manuscrit. Jo era la teva fada, vas dir. Després em vaig casar. Saps? I vaig tenir tres fills i els vaig perdre a tots. Però sempre vaig seguir pensant en tu. Ara sento que és la meva hora i només puc dir-te, una cosa que tu vas saber des del principi.
Teva per sempre Alice Liddell”

La noia retornà el paper a la capsa. La va tancar i la va embolicar en un tros de tela. Baixà les escales i va decidir que el secret moriria amb ella.

Obeïm ordres

2010-03-30T07:09:00.001+02:00

L'estança era molt petita, més aviat estreta. Hi havia poca llum. Tan sols un llum articulat a sobre d'una taula metàl•lica que encarat, gairebé enlluernava l'individu que estava lligat a una cadira. Tenia el cap deixat caure sobre l'espatlla esquerra. Els seus ulls estaven tancats i els pòmuls li cremaven. Un fil de sang lliscava per l'entreoberta comissura dels llavis. No estava mort ja que s'escoltava un fatigós i esforçat alè. S’obrí una porta i entrà una mica més de llum. Van irrompre dos individus que descendiren els dos esglaons que s'elevaven sobre l'entrada del quart. Tancaren la porta.

—¡Caram! El nen vol fer nones! —digué el que va arribar primer a la vora del reu.

—¡Doncs li despertem! ¡I ara! —va dir el segon mentre propinava un cop de puny al plexe solar del torturat que es queixà i deixà anar una glopada de saliva sangonosa.

—Vols més? —el va interpel•lar tot just després de propinar-li el cop. No respongué. Però el degoteig començava a ser hemorràgia. El botxí feu un gest d'assestar-li un cop al cap però el primer li agafà el braç amb fermesa.

—¡Espera una mica! Encara ha de durar.

—¡Quin malparit! —va respondre però escridassant al martiritzat— Quina sort tens!

El seu company pujà la breu escala de dos esglaons i assolí la porta. Va sortir deixant-la entretancada amb l'habitació sumida en una foscor trencada únicament per la incandescència de la llum articulada. No trigà massa. Tornà amb una galleda metàl•lica plena d'aigua que brillava en la penombra.

—Té —digué al seu company perquè agafés la galleda—, li donarem un descans.

L'altre l’agafà amb les dues mans, va fer un pas cap a enrere i li llençà el contingut. L'home gairebé s'ofegà. Començà a tossir sense atrevir-se a obrir els ulls. Redreçar el seu cap. El portador de l'aigua baixà una mica el llum articulat potser perquè no s'encegués del tot.

—¡Vinga! Confessa d'una puta vegada! ¡Has begut oli! ¡Ho sabem tot!

—¡Vull veure el meu advocat! —va respondre amb veu entretallada el reclús.

—¿Per quin sets sous hem de fer això? ¿Perquè tinguis un judici just? Perquè paguis una multa? Per a ser més just? —respongué l'agressor—. Aquest no és el nostre estil. Ja estem cansats i ara apliquem les nostres pròpies regles i el nostre propi mètode. Has entès?

—Nosaltres —afegí el que semblava un comandament—, obeïm ordres. Se'ns ha dit que has comprat música en el "top-manta"; i a més tenim les proves. Des de la societat d'autors ens han dit que et donem una lliçó i que acabem amb tu. Què guanyem portant-te a la justícia? Respon?

Là, à gauche

2010-03-01T08:47:00.000+01:00

Es va tocar la panxa només tancar la porta darrere seu. Últimament trobava els dinars de Brasserie Lipp una mica més pesats del normal. Era però obligatòria l'assistència. No fos que pensessin que s'havia tornat dissident. Ara havia d'agafar el metro i apropar-se fins a la Place de la Concorde. "No és precisament el lloc més discret per trobar-se”, pensà. Encara pul·lulaven en les seves oïdes les sirenes i els xiulets de la policia. Els batecs del seu cor a mil revolucions i aquell suau tacte de la pell de Suzanne. Mentre ells, amagats, es van lliurar a la diversió amorosa, els seus coreligionaris no van deixar cap llamborda sobre l'asfalt. Per fortuna les quatre velletes que habitaven aquell pati de veïns estaven més pendents dels enfrontaments al Boulevard de Montparnasse que del que dos joves podien fer o descobrir amb els seus cossos. "Potser el risc o la novetat li van excitar llavors" — pensava—, “o potser no li vaig agradar prou". Van trobar, un tombant, un “cul de sac” i una porta sense tancar. No dubtaren de perdre's i deixar als altres la revolució. No es van tornar a veure. Ell reprengué les seves activitats contestatàries que ara eren una mica més clandestines. Caminava a poc a poc, sense ganes. En una paret encara es llegia la pintada que deia "Sous les pavés la plage" (sota les llambordes, la platja), però Gerard havia comprovat que sota les llambordes no hi havia aigua, tan sols sorra negra. I si baixava encara més, l'únic líquid era la brutícia del clavegueram. No podia treure's del cap el tacte dels pits de Suzanne, amb les seves mans empresonades sota el jersei. Ni tampoc els seus llavis carnosos i enrojolats, presa de l'excitació. A l'altre costat de la tàpia, crits, cops i ulular de sirenes. Els esbufecs de l'amor quedaven ofegats per la batalla. En una marquesina d'anuncis, al costat de l'estació del metro es podia llegir "Soyez réalistes, demandez l'impossible" (sigueu realistes, demaneu l'impossible). Pensà que li tornaria a demanar per sortir. Encara que no es posava al telèfon quan la trucava al de la feina o al de la residència d'estudiants on deia que dormia. De fet, quan va indagar una mica més, va saber que feia molt que no visitava el dormitori comunal.

En arribar al lloc de la cita al bell mig de turistes i gendarmes amables, va recollir el paquet amb els pamflets. Certament era el lloc més segur per a aquest tipus d'intercanvis. Tornà a la mansarda que feia les vegades de résistance (resistència) i comitè de direcció. Després del tancament de La Sorbonne no tenien on anar. Quan acabà l'encàrrec es dirigí una altra vegada al Cafè de Flore.

—Allà, a l'esquerra —havia dit ella tot just localitzar la portella que donava al pati interior. El carreró no era gaire segur. Ell la va seguir com un aneguet i en la seva ment es tornà a repetir la resta de la història.

I allà estava ell plantat i només posat en els seus pensaments i en l'oblit. Removia amb força i monotonia la cullereta mentre a la mà tenia un Gauloises encès. Les volutes niades van formar la figura Suzanne. La tornaria a veure? —es preguntà—, mentre posava la mirada en l'infinit i se submergia una altra vegada en els records.

Sense Espriu des de fa 25 anys (No convé que diguem el nom...)

2010-02-23T15:26:00.001+01:00

Com diu Joan Pere Viladecans en el seu article de El Periodico de Catalunya; en el moment de morir, ara fa 25 anys, el poeta, estava al cim més alt de la literatura catalana. Molts polítics hi van fer costat, clar. 25 anys després, malgrat que estigui referenciat en el Canon Occidental (1995) de Harold Bloom, no es troba a les llibreries i tampoc és text de lectura en l'escanyament.

XXXVIII
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
(La pell de Brau)

i es que aleshores, “Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi se salvés” (Les Hores). Un grapat dels seus poemes van ser musicats fa temps per Ramon Muntaner i, al "meu", batxillerat sí que el vam estudiar. Preguntaré la meva filla si sap què es Sinera o Sepharad.

Agraïment (Quelcom diferent)

2010-02-20T13:54:00.000+01:00

Per als que els agradi escoltar ràdio i que a més sigui diferent us recomano el programa de COMRàdio, Boulevard (de la cançó francesa d'ahir, d'avui i de sempre). Fa anys que l'escolto i quan no puc, descarrego, o malament dit, “em baixo” el programa en format MP3. És un com un oasi alternatiu en un panorama amb tanta música en anglès.

El presenta Enric Cusí en directe tots els diumenges de 12 a 1 de la matinada. Aquesta és l'adreça web: http://www.comradio.com/flash/reproductor/reproductor.asp?kin_audio=33179

La presentació i propòsits es poden escoltar en: http://www.comradio.com/programes/programa.asp?id=45

Volia agrair la radiació de la meva última contribució a aquest bloc, Inventari d'un carrer, el passat dia 8 de febrer, amb aquest article i una cançó de Jean Ferrat que parla del pas del temps:

L'adreça del video és: http://www.youtube.com/watch?v=4hQ6I8-yqmo

Vaig conèixer aquesta cançó gràcies a l'escriptora Olga Xirinacs de la qual soc lector dels seus llibres i del seu bloc. No assenyalo cap article en concret, seria injust. Us recomano que li pareu atenció al bloc: http://olgaxirinacs.blogspot.com/

Inventari d'un carrer

2009-12-15T20:17:00.002+01:00

Un comerç de queviures,
tenia tot el que era necessari per sobreviure.
Un sastre coix, teixia molt bé, deien.
Una botiga de confecció,
sempre el tracte personal.
Un estanc,
en venien retallables també, treballs manuals els anomenaven.
Un fuster que era excombatent, dels que van guanyar la guerra i que estava casat amb una catalana;
es feia dir ebenista i evidentment, era ebenista.
Una perruqueria,
com sempre, la perruquera es deia Mari Carmen.
Una farmàcia,
sempre amb bata blanca
Dos mecànics,
un d'ells planxista
Un altre comerç de roba, de gèneres de punt,
hi anava de fira en fira
Una sabateria,
el sabater era de Terol.
Un forn
i a prop, una acadèmia, "de pagu" en deien, una botiga de televisors (l'amo desaparegué abandonant la família), un basar i un innombrable nombre de bars.
No estava pavimentat i no n'havia gaire llum.
D'això, ja no en queda res.
El carrer és solitari,
amb voreres amples i asfaltat
i la llum és d'estalvi, de color groc.
Ningú passa pel carrer.
El carrer és mort.

© Manel Aljama (desembre 2009)

Cala Montgó, les barques ja no estan de dos en dos

2009-11-18T00:08:00.006+01:00

Cala Montgó,
racó de pau i de llum,
racó de pau i perfum,
racó del més bell encís,
Cala Montgó,
un trocet de paradís.

Això diu la tornada de l'havanera. Doncs ja no és així. Almenys ho sembla. Feia cinc anys que no hi anàvem. Per motius econòmics com qui diu, però no hi vam tornar fins l'altre dia, a primers de novembre. La vaig descobrir fa uns vint anys i des de llavors ha estat el meu lloc favorit d'estiueig. El nostre centre neuràlgic a Girona. El punt de partida per anar a l'Estany de Banyoles, visitar el Museu Dalí de Figueres, passar per Cadaqués, ultrapassar la frontera i aturar-se a Cotlliure...

Cala Montgó té una platja petita, molt petita, sense mar obert i sense gaire onades. Amb un breu i reduït port on, com diu l'havanera: amb “les barques aparellades, sempre de dos en dos”. A la dreta el massís del Montgrí, parc natural, respectat i sense violar de moment pels del totxo. A la dreta, des ja no en queda un pam de net i lliure de construcció. Els alcaldes i amics de la cobdícia deuen saber per què.

Era un indret al que es podia accedir amb el cotxe, més que res per poder carregar i descarregar els estris de platja. No hi havia un passeig marítim i era com un petit paradís. Ara, feia tot just un any havien posat voreres i prohibit l'accés als vehicles a motor. La platja s'havia quedat més petita que mai.

Malgrat el disgust, teníem l'esperança que el Rosmar, un restaurant modest i petit, obert tot l'any, restaria sense canvis. Doncs no. En tenia un altre propietari. La decadència era absoluta. A totes les setrilleres hi suraven submergits com si fos formol un gran nombre de mosquits. Del menjar no goso parlar. Els cafès eren solubles doncs la màquina no funcionava. Per descomptat tampoc es podia pagar amb targeta. De no ser pel nostre optimisme, ens hauríem negat a pagar. No vam gosar. Va guanyar la llàstima. Ho confesso. Érem els únics clients del dia. Desolador. Aquella senyora explicant els seus problemes ens va fer pena. Molta pena. Però està desgraciadament condemnada a plegar.

Ho havia vist en colors

2009-10-14T16:13:00.002+02:00

Innocenci sortí de la boca del metro de la Plaça d'Espanya a Madrid. En veure el rètol pensà que aquell lloc, i el mot ignomínia, en tenien alguna relació però no va saber trobar-ne quina. Havia acudit a la capital de l'Estat, com tants, a fer unes gestions administratives impossibles de fer a la seva regió perifèrica des de la imposició del Decret Regional de Nova Planta, l'any 2014. Caminà per la vorera dreta de la Gran Via, fins la cruïlla on el carrer passa a dir-se "de la Princesa". Volia creuar a l'altra banda i no va poder. Els dos costats del carrer eren plens de gom a gom. La gent amuntegada volia passar però un exèrcit de la Guàrdia Urbana l'hi impedia. Al carril del costat de la plaça els cotxes estaven aturats, l'altre era lliure, completament lliure i buit. De sobte, advertí el soroll dels clàxons dels cotxes retinguts als carrers adjacents. Els urbans semblaven sords. Completament sords. Feien servir els gestos i els xiulets de manera mecànica, sense esma. Sentí un brogit de motors que s'acostava per la dreta. Un destacament de motos de guàrdies vestits de gala. De no ser per la calor del moment i la color de l'ambient, cregué veure un reportatge del passat, d'aquells en blanc i negre que es projectaven als cinemes abans de les pel·lícules. Els de gala, duien l'uniforme blau amb gruixudes corretges i cinturons blancs. Darrera d'ells, un parell de cotxes negres de dol i de mort que hi anaven com perseguint-los. Aparegué un altre vehicle, blau i amb aspecte molt més pesat. El ciutadà es fixà en la bandereta que duia. Circulaven molt ràpid. Pensà si potser no fugien d'alguna malifeta. Innocenci comprengué la seva condició de súbdit. El poderós monarca amb el seu seguici feia del carrer part de la seva propietat privada i, els ciutadans reals o reials s'ho miraven des de la vora, com abans, com sempre? Al davant del vehicle blindat blau onejava la bandera de la Casa Reial. Tancava la comitiva una altra parella de vehicles blindats i una altra munió de motoristes de blau. Només podia diferenciar que ho havia vist en colors. Però l'amo del carrer circulà com abans, com el seu predecessor. Innocenci era un mar de dubtes: "tot això era real o reial?".

El moment

2009-09-29T16:10:00.004+02:00

Havia evitat participar en les freqüents rebel•lions que els seus congèneres protagonitzaven malgrat l'estricta vigilància que hi havia en el camp. Estava molt content i il•lusionat ja que havia superat la revisió mèdica sense cap inconvenient. Era el premi que ell creia ben merescut. Josef Bronski, gràcies a vendre entre els seus companys la ració de cigarrets, havia aconseguit ajuntar els dos marcs que costava la festa.

Al barracó número 24 el va rebre el sergent Zimmer, l'oficial al càrrec. Alt, ros i espigat que no se separava d'un mocador de finíssima tela que anava i venia amb freqüència de la seva butxaca a la seva boca. El sergent va comprovar que el número tatuat al braç i el del pedaç que feia les vegades d'etiqueta al vestit coincidien. Amb parsimònia féu la mateixa verificació al seu full de visites i agafà mecànicament els diners que Josef, al qual gairebé ni mirava, li oferia. El visitant tenia els ulls posats al terra. Aixecar la vista en aquell moment hauria estat un acte d'indisciplina potser punible de forma molt severa o potser definitiva.
—Passa A-13021. El teu número d'habitació és la 5; tens mitja hora —li va ordenar.
Josef creuà el llindar i va poder per fi apreciar la diferència entre les duríssimes condicions del seu cobert i la comoditat d'aquell pavelló. No feia fred. Les parets havien estat folrades de vellut vermell i els ulls de bou que feien de finestres estaven tapats per gruixudes cortines del mateix color. El terra tenia una moqueta una mica més fosca que esmorteïa el soroll que feia al caminar. Havien fet separacions que dividien el lloc en habitacions petites però autèntiques. Estaven numerades de l'1 al 10. Totes les portes estaven tancades. No se sentia ni un xiu-xiueig. Va arribar a l'entrada. Pensà obrir directament la porta, sense trucar. Dubtà. Recordà l'educació rebuda anys enrere a la sinagoga. Colpejà amb els artells. Va escoltar "endavant". Obrí la porta.

Es quedà garratibat. Allà hi havia i li esperava María, una dona d'aspecte fràgil i malaltís que hagués anat directament al gas i que segurament va haver d'acceptar la feina malgrat posseir un cos que no era excessivament sensual o atractiu. Tampoc era lletja i la seva contemplació segurament va despertar més d'una sensació entre planyívola i compassiva. Va ser capturada després de la caiguda de la ciutat de Gdansk que ara els invasors anomenaven Danzig. Allà hi havia i l'esperava per servir-li, María Bronski, la seva germana.
—És el moment —va dir Josef que no dubtà pas de continuar amb la celebració doncs pensà que potser seria el seu últim contacte carnal i mai més no en podria tenir cap altre de moment.

Trajectes Paral•lels

2009-09-22T20:04:00.003+02:00

L'autobús porta una mica més d'un minut de retard. Cada dia el mateix. "No passa res", pensa, "així tindré una altra ocasió". Just en la parada següent puja ella. Sempre porta un llibre d'aquests que en diuen "best-sellers". Contrasta amb el que duu ell. La seva mirada va d’un manual a l’altre, mentre que de gairell, la contempla. Cada cop hi dedica més estona. Ella espera pacientment fins a trobar acomodament en algun seient lliure entre les files del fons del vehicle, les que més sofreixen els sotracs. Durant el trajecte, a aquesta hora del matí, cada passatger que puja o baixa té la seva pròpia història d'esforç i de silenci forçat, potser perquè no es té res que dir ni tampoc a ningú amatent que li escolti. Ningú està per gust i no es tracta d'un viatge turístic. Ho saben, i detesten aquests lletrerets cívics enganxats en les finestres i que tapen la visibilitat. Els seus ulls tornen a ella. No deixa d’bservar-la, i per a dissimular, desvia la seva atenció del llibre cap a les portes que s'obren en cada aturada. Després, aprofita el recorregut del passatger fins que troba seient i així, de passada, contemplar-la una altra vegada. Vesteix informal, amb aquest aire de frescor i serietat que la majoria de les dones saben aconseguir. No li treu l'ull de damunt. Coninua llegint. L'autobús segueix amb el recorregut de sempre. S'inventa mil històries sobre la seva vida el seu passat o el seu futur. Gairebé totes les històries acaben en dubte.

Ell torna la mirada cap al seu llibre. Almenys sembla que segueix llegint o dissimula. Es pregunta si és només ell qui fingeix llegir. Pensa que per a altra ocasió portarà un llibre més interessant. Deixa definitivament d'interessar-se per la lectura. Ja toca baixar-se. Pensa "un dia d'aquests aniré fins al final, fins a on es baixi”. Descendeix del vehicle i abans d'entrar en l'estació recull uns quants periòdics gratuïts. El trajecte és curt, tan sols tres parades. No dóna temps per a obrir altra vegada el llibre. Llambrega la premsa. Li semblen tots els periòdics idèntics i dolents. Quan baixi els llençarà a la paperera. Avui no porten res interessant. Intenta estalviar-se aquest esforç i vol deixar-los amagats entre un seient i el seu respatller. Cauen pel buit i rebutja definitivament la idea. Mira per un instant el portaequipatge i finalment els deixa en la paperera metàl•lica que ja té uns quants exemplars del dia. L'altaveu anuncia la seva estació. S'aixeca i camina cap a la porta. Serà el primer, com sempre. No vol saltar-se-la i perdre després gairebé tot una hora. Quan baixa, una dona que va en li tren i que fingia llegir, li observa amb atenció i es diu: "un dia d'aquests baixaré i li seguiré".